Tot recordant la representació a l’Auditori del bellíssim i commovedor espectacle La nena dels pardals, de Teatre al Detall, inspirat en un conte de l’escriptora Sarah Pennypaker, m’agradaria explicar el fet que li va ocórrer dues setmanes abans a una nena de set anys de Castellar del Vallès.
Els Reis Mags li havien portat a aquesta nena, a més de joguines, un niu de fusta i menjar per als ocells de jardí: boles de llavors diverses, granes de gira-sol i cacauets, tot lligat en diferents malles a fi de penjar-les als arbres i facilitar que els ocellets s’hi aferressin i menjessin durant els mesos més freds de l’any, en què l’aliment escasseja.
Com que a casa seva no tenien jardí, la seva mare i ella van pensar que podrien penjar les bossetes d’una cinta a la branca d’alguns arbres de la plaça més propera, com la plaça Lluís Companys, on havien observat que un bon grapat de petites aus silvestres, com pinsans i caderneres, per manca de menjar abundant, s’hi aplegaven per picar el nèctar de les flors dels ametllers. Algun dia podrien anar a observar-les, i veure el seu plomatge de prop, i sentir-les cantar, i veure-les volar lliurement, i veure com buidaven les bosses, que enretirarien després per no malmetre els arbres.
La nena havia sentit explicar a la seva mare que els experts havien constatat una pèrdua de la població d’ocells de muntanya com a conseqüència de la modificació dels usos del sòl i del canvi climàtic. Ella encara no podia entendre ben bé què suposaven aquells dos fets, però comprenia que allò no era pas una cosa bona. Així que havia de fer quelcom per ajudar almenys els ocellets del seu poble, i així ho va fer: acompanyada de la seva mare, van col·locar amb il·lusió els saquets de menjar.
Només dos dies més tard, un matí, la seva mare va entrar a casa després de passejar el gos per la plaça, i li va anunciar: “filla, algú ens ha tret totes les bosses de menjar per als ocells. No hi són, només hi queden les cintes”.
La nena va tenir una gran decepció: no només li havien pres el seu regal de Reis, que tan generosament havia ofert als ocells del parc, sinó que, sobretot, els ocells s’havien quedat sense menjar. Qui ho podia haver fet? I amb quin interès?, es va preguntar.
Sobre aquest fet, la nena de set anys va aprendre dues coses: que les persones poden ser infinitament generoses, respectuoses, solidàries i empàtiques amb la resta d’éssers vius que les envolten, igual que ella ho havia estat amb els ocells del parc, o bé extremadament miserables, mesquines i plenes de supèrbia, com la persona o persones que s’havien endut els saquets de menjar. Quin bon motiu hi hauria pogut haver per arrencar-los, sinó? I arribada a aquesta conclusió, la nena va saber de seguida a quin grup de persones volia continuar formant part.
La nena i la mare, a qui encara els quedaven més bosses de menjar a casa, van decidir finalment penjar-los al seu balcó, d’on sobressortien uns pensaments florits. La nena va tenir la certesa que allà no s’hi acostarien els ocells a menjar igual que als arbres del parc, però sí que, en canvi, en aquell petit balcó, podria construir amb seguretat un gran món respectuós i solidari amb tots els éssers vius que el volguessin visitar.
Tan de bo que l’esmerçada educació que donem als nostres fills faci possible que hi hagi sempre nenes i nens dels pardals a tots els pobles, infants que sàpiguen escoltar, no a qui faci més soroll, sinó a qui ells vulguin escoltar.
