Als països democràtics, la gent vota els seus representants, i els candidats més votats accedeixen al Parlament.
A Espanya, no.
En el seu moment, en ple govern socialista de Felipe González es va crear el GAL, un mecanisme sorgit de les clavegueres de l’Estat i que es va dedicar a programar assassinats i segrestos –amb un índex d’encert molt deficient, perquè recordem que la majoria de víctimes de les seves accions no eren els objectius inicials–. Això sí, la falta de professionalitat no va ser mai un obstacle perquè el flux de fons reservats fos pràcticament imparable.
Ningú va impedir a Felipe González presentar-se a les eleccions ni mai li va demanar comptes.
José María Aznar va implicar l’Estat espanyol en la guerra de l’Iraq. Amb l’excusa de les “armes de destrucció massiva” que mai van aparèixer, va aconseguir fer-se una foto a les illes Açores amb George Bush i Tony Blair i va embarcar el país en un conflicte que, a banda de ser il·legítim, va crear una onada de devastació a l’Orient Mitjà que encara arrosseguem actualment. Una altra de les conseqüències de la seva decisió va ser l’atemptat a l’estació d’Atocha, a Madrid el 2004. 191 morts sobre els quals el seu govern no va tenir cap mania a l’hora de mentir i amagar informació per tal d’intentar guanyar les eleccions que s’havien de fer tres dies després.
Ningú li va impedir presentar-se a les eleccions ni mai li va demanar comptes.
Mariano Rajoy era el secretari general del PP quan van sorgir els casos de corrupció Gurtel, Lezo, Púnica i tants altres. Es va demostrar que, entre d’altres, la seu central del PP a Madrid s’havia pagat en negre. Entre la documentació que va sorgir, sortien pagaments sucosos a un tal “M. Rajoy”, que ningú va ser capaç d’identificar. Es van destruir discs durs a cops de mall.
Ningú li va impedir presentar-se a les eleccions ni mai li va demanar comptes.
Però al president Torra, per penjar una pancarta demanant la llibertat dels presos polítics, la Junta Electoral Central (un òrgan merament administratiu) l’ha desposseït del seu escó al Parlament.
Aquest és el nivell de la democràcia a Espanya: la gent vota, però si als poders ocults de l’Estat no els agrada el candidat més votat, hi ha recursos per canviar-lo. I si es tracta d’un president català TOTS els partits espanyols –de dretes o d’esquerres– aplaudeixen amb les orelles.
Ja no ens hauria de sorprendre res. El nivell de podriment de les institucions heretades del franquisme només indica la proximitat de l’enfonsament final.
Ja no es tracta de buscar solucions. Es tracta de trobar la manera més ràpida i indolora de marxar.
