Després de confeccionar una web amb el títol El cost humà de la Guerra Civil. Reculls biogràfics on hem fet una recerca descrivint tot el que se sap dels 2.918 assassinats i assassinades a conseqüència del conflicte a la comarca hom s’assabenta que és un tema més desconegut del que sembla, que han estat invisibilitzats fins al present els soldats i les seves històries, però encara ha quedat un col·lectiu més invisibilitzat: les dones de l’època. Cal dir que el títol de “Vallès Occidental” ve perquè és d’on s’han tret les dades, però les generalitzacions es poden extrapolar a tot Catalunya i, fins i tot, a l’Estat espanyol. Hi ha als arxius municipals documentacions ben amples i curioses com ara els anomenats Expedients de Vídues, on les mares, vídues i fills i filles demanaven una pensió a partir de la Llei d’Adolfo Suárez del 1978. Allà pots trobar una vídua amb el marit afusellat al Camp de la Bota per l’exèrcit franquista que demana la pensió als seus 92 anys. També hi ha molta documentació de la repressió a la postguerra a Andalusia, per exemple, d’una àvia que recorda el 1980 com la portaren els fills immigrada al Vallès, però ella tingué un marit, soldat republicà que, per por, s’amagà a les muntanyes el 1939, fins que la Guàrdia Cicil el va cosir a trets un 1953, enterrat a un poble de Còrdova.
Si parlem del Vallès Occidental hauríem d’esmentar les voluntàries als fronts a l’estiu del 1936, que foren 25 de Sabadell, 14 de Terrassa i una de Gallifa. La més desafortunada de totes es deia Josefa Garcia Sanchís, la miliciana de Can Rull, que fou feta presonera pels feixistes a l’intent de conquesta de Mallorca, torturada i assassinada amb quatre noies més. També cal assenyalar que moltes dones treballaren d’infermeres als fronts i a la rereguarda, que tres terrassenques moriren fruit de la violència revolucionària a la rereguarda republicana, que més de mil dones del Vallès Occidental s’exiliaren el 1939, algunes arrelaren per sempre i algunes acabaren a l’horror nazi, com la montcadenca Eugènia Levy, cremada a Auschwitz, o tres dones de la família Téllez (Ramona , Eulàlia i Harmonia) o les germanes Masachs (Angela i Emília), cremades pels alemanys a Orador de Glana el juny del 1944.
En termes generals, les dones adultes de la Guerra Civil foren de tres tipus:
1. NÚVIES ETERNES
Foren moltes les noies d’entre quinze i vint anys i escaig que veieren com el seu xicot marxà cap al front i no tornà mai. Aviat arribaren notícies de morts a la guerra. A les fàbriques o al safareig se sentia l’expressió: “Quedarem totes per vestir sants”. Quan acabà la guerra més d’una enviava cartes a tots els camps de concentració preguntant pel promès amb una resposta: “En los ficheros de esta inspección no obran antecedentes del referido individuo”. Una de les 400 persones testimonis directes o indirectes que s’han entrevistat els darrers trenta anys va ensenyar la foto d’un soldat i a la pregunta “Qui és?” va contestar: “El meu nòvio, que m’espera al cel”. Una resposta del 2004. També a inicis del segle XXI ens va contar una “promesa eterna” que va ser la primera dona a portar una moto al poble als anys seixanta i als setanta arriba amb ella fins a Moscou. L’impacte emocional que suposà la desaparició del xicot que va al front perdurà de per vida, però foren d’esperit progressista i avançades al seu temps.
2. VÍDUES
Al Vallès Occidental en acabar la guerra tenim milers de vídues, però oficialment eren casades amb desapareguts als fronts (si no hi ha cos, no hi ha mort, així, doncs, no són pas vídues). Era el gran drama de postguerra perquè la dona al franquisme teòricament no podia treballar, a més, se’ls aplicà el “pacte de la fam” pel qual no es contractava dones de republicans. Per exemple, la cerdanyolenca Maria Gómez Asensio va viure com els franquistes afusellaven el seu marit, Miquel Gómez i es va quedar vídua amb set fills, mentre que el seu germà Miquel moria a la batalla de l’Ebre i un altre germà, Joan, a Mauthausen. O la Concepció Utset, de Vacarisses: li assassinaren el marit, Josep Sendiu, al Camp de la Bota, i al seu fill Joan també, mentre altres dos fills, el Manel i el Salvador, moriren a la guerra. Elaborant la web sobre els soldats morts o desapareguts ens vam adonar que hi havia un nombre important de desapareguts no moriren a la Guerra Civil, sinó que per X motius apareixien anys més tard a padrons, camps de concentració o, fins i tot, en una esquela del 2016. Quan vam informar els historiadors que havien investigat el tema ens pararen el cas de Pere Elies Busqueta per preguntar-nos com sabíem que va sobreviure, quan tenien el certificat de defunció, on dos testimonis juraven que “murió en sus brazos en el frente del Ebro”, i que els fills constaven en documentació oficial de l’Ajuntament de Terrassa com a “huérfanos de padre del ejército rojo”. Aleshores els vam comentar que Pere Elies apareix a la Wikipedia com a cèlebre escriptor terrassenc que rebé la Creu de Sant Jordi el 1988. Què havia passat? Tornem a un imaginari 1939, a un pis al qual entren quatre falangistes a puntades de peu cridant “Dónde está el rojo” afegint els insults que vulguem, i una dona amb dos fills plorant i enganxats a les faldes contesta: “Está muerto”, però realment estava amagat a sota el llit del dormitori. “Pues haz un certificado de defunción o nos llevamos a los niños”. En pocs dies, i amb el contacte amb gent afí ideològicament al jutjat, es realitzà el certificat de defunció. Fins a la democràcia Pere Elies visqué amb una identitat falsa. Cal dir que hagueren de lluitar de valent per tirar endavant famílies. Dels orfenats de Sabadell i Terrassa hi ha documentació on trobem que hi ha molts nens i nenes fills de soldats republicans morts que amb el temps van desapareixent. Els testimonis dels anys quaranta comentaven que era una època no gens difícil per a les adopcions.
3. MARES
A Castellar del Vallès a la Joaquima Farners i la Josepa Alsina els arriba la notícia de la mort dels dos fills al front, Josep i Joan Massaguer i Maties i Josep Rius respectivament. Són les mares que veieren com els seus dos fills anaren al front i no tornà cap, a diferència de la casa del costat, on tres anaren a la guerra i en tornaren tots tres. A tots tres els hem conegut amb vides ben longeves amb fills, nets i ara besnets al poble. A Castellar del Vallès del carrer Nou moriren cinc soldats, del carrer Molí per exemple (són iguals demogràficament), ningú. La conclusió és clara: a la guerra la sort fou l’element fonamental. A Ripollet encara et poden explicar que quan es va donar per desaparegut al soldat Jaume Sariol, la mare, Montserrat Ricart, va decidir anar cada dia a l’estació de l’únic tren que parava a Cerdanyola a les cinc de la tarda per si tornava… i així molts anys, mai aparegué .
Unes mares que, a més, veieren com alguns del poble s’amagaven per no anar als fronts, es convertien en emboscats, desertors que després pogueren viure durant molts anys.
Per enllestir aquest breu resum sobre les dones vallesanes a la guerra i a la postguerra podem finalitzar recordant un sorprenent episodi que esdevingué a Sentmenat, quan des de l’Ajuntament el 1940 s’envia una carta a les dones dels republicans empresonats perquè es presentessin dissabte “con un chapo en Can Palau para construir un camino hasta Can Ramoneda para solucionar la destrucción en la guerra del puente sobre el río de la carretera de Castellar que efectuaron los rojos”. Les 30 dones que s’hi presentaren aquell dissabte de març fa 84 anys feren un camí tan reeixit que avui en dia continua funcionant perfectament.
