Seguint l’estela d’una coneguda marca de cotxes, he pensat que seria divertit i alhora un exercici de fantasia reinterpretar alguns dels mites femenins de la història de la literatura. Serà impossible abastar totes les dones que han viscut sota el jou del masclisme, però molt gratificant acabar les seves vides d’una manera diferent, tot alliberant-les de les seves cadenes ofegadores. Dones que necessiten un canvi després de segles d’estar recloses entre els murs del patriarcat i que deixaré que obrin les seves ales per elevar-se amb una nova visió de l’estatus femení.
La idea m’ha semblat divertida i voldria, a través d’aquestes paraules, que s’entengués la meva passió per la literatura, fons universal que ens ajuda a fer volar la nostra imaginació, i per aquest motiu, aquesta és una bona ocasió per donar-hi una volta, somiar amb altres possibilitats, deixar que aquestes dones oprimides puguin, almenys al llarg d’uns minuts (el temps d’aquesta lectura), cercar aquells horitzons que no els va permetre la societat del moment, on van ser concebudes com a propietat, com a accèssit, com a possessió... d’homes, en ocasions menys intel·ligents que elles i que van forjar el seu pesarós destí.
Revisem juntes algunes d’aquelles dones mítiques i tornem a llegir les obres que sustenten la nostra cultura, i encara que la lectura també sembla que està infravalorada, us convido a reflexionar.
Què passaria si Bernarda Alba, una dona ofegada pel pes de les tradicions i que alhora subjugava les seves filles, marxés amb l’IMSERSO? Segur que hauria estat una bona opció descobrir nous paratges que li donessin una visió més àmplia d’aquest món, perquè l’herència, malentesa, pot enfonsar moltes vides.
Si Antígona no hagués de tenir sobre les seves espatlles la culpa de tota la humanitat per la barbàrie comesa entre els germans, segurament hauria estat una jove alegre i feliç, el seu destí podria haver estat recórrer el món i passejar per indrets meravellosos que l’haguessin omplert l’ànima de les bondats d’altres éssers humans. I aquella Doña Inés, aquella dona que surt del convent i descobreix unes possibilitats inesperades i que la fan gaudir de l’amor i del sexe, sense penediments, sense traumes ni morts i que la porten per una vida de llibertat i harmonia amb si mateixa. No ens podem oblidar de la dona que va passar mil i una nits explicant a un ruc històries per evitar la mort. Xahrazad s’hauria convertit en una dona de renom, en una novel·lista magnífica, i hauria escrit diversos llibres que l’haurien elevat als altars de la literatura.
Si parlem de Berenice, una dona assassinada pels deliris del seu amant espòs, segur que podria haver-se tractat la malaltia que patia, tot recuperant, en un temps, la salut malmesa. Després hauria estudiat per convertir-se en una metgessa que trobés la cura per guarir tots aquells que, com ella, haguessin sofert el seu dolor. Què podem dir de la pobre Justine, aquella que va caure una vegada en el parany d’un ésser despietat, però mai més, aguditzant el seu enginy contra els llops que s’hauria trobat pel camí. Tot muntant una organització per ajudar altres dones a no patir situacions similars. No voldria acabar aquest petit repàs literari sense parlar d’Antoinette Cosway, una boja tancada a les golfes d’un immens edifici de l’època victoriana, que si hagués continuat vivint a les Antilles, gaudint de la seva terra, d’una vida plena de llum i color, hagués aconseguit ser, simplement, aquella dona viva que era abans d’entrar a formar part d’un món europeu, controlador i masclista que la va ofegar fins que no va poder fer res més que acabar amb la seva existència. Aquest ha estat un homenatge a aquelles dones recloses en un món que va destruir les seves vides. Espero que hàgiu gaudit llegint-lo tant com jo he fruit escrivint-lo!!
