En una entrevista al llavors setmanari El Temps, arran de la publicació del meu primer llibre de poesia el 2008, El teu nom és un ésser viu, el periodista en qüestió em va fer una pregunta que, confesse, em va incomodar. Per què parlar d’amor –em va dir– quan vivia a Xàtiva, al cor del País Valencià, enmig d’un conflicte polític i cultural que intentava anorrear la llengua? No sentia la necessitat d’una poesia més social, més explícitament compromesa?
La pregunta no era innocent. Arrossegava una idea molt estesa: que el compromís literari només és legítim quan adopta formes visibles, recognoscibles, gairebé consignes. Com si la poesia haguera de justificar-se davant la història amb un carnet ideològic a la butxaca. Com si parlar d’amor fos, automàticament, una fugida.
La meua resposta va ser clara i sincera: el meu compromís no estava en dubte, perquè jo havia pres una decisió prèvia, fonamental, irreversible. Havia triat escriure en català. I això, en aquell context –i encara ara–, ja era una declaració de principis prou potent.
Hi ha una confusió recurrent entre compromís i temàtica. Com si l’escriptor només poguera ser considerat “responsable” quan parla directament del conflicte, de la injustícia, de l’opressió, i ho fa amb noms propis i diagnòstics immediats. Però el compromís literari no és una etiqueta; és un posicionament. I les postures, sovint, s’expressen abans en el com que en què.
Cap escriptor escriu fora del món. Fins i tot qui diu que només vol entretenir escriu des d’un lloc determinat, amb uns valors i uns silencis concrets. L’obra que evita el conflicte no és neutral: pot acabar legitimant-lo per omissió. Ara bé, això no implica que tota literatura haja de convertir-se en pamflet, ni que l’obra haja de reaccionar de manera immediata al que està passant en l’actualitat.
Com recordava Albert Camus, l’art no és propaganda, però tampoc és evasió innocent. Escriure és un acte de lucidesa. I la lucidesa adopta formes molt diverses: la metàfora, el desplaçament simbòlic, el silenci carregat, la pregunta que no vol resposta.
Ja ho advertia també Jean-Paul Sartre: escriure és un acte de llibertat, però també de responsabilitat. No perquè l’escriptor haja de donar lliçons, sinó perquè sap que les paraules tenen conseqüències, fins i tot quan parlen d’allò que sembla íntim, privat, allunyat del soroll.
Tornant al meu cas, escriure poesia amorosa en català no era una fugida del món, sinó una manera d’habitar-lo. De dir: aquesta llengua també serveix per a estimar, per a dir el cos, la fragilitat, la intimitat. Que no està condemnada a ser només eina de resistència, sinó també espai de vida plena. I això, en un context de persecució o de menysteniment cultural, és profundament polític.
L’entreteniment, la bellesa, l’amor, han estat sovint vistos amb sospita en temps de conflicte. Com si només la denúncia explícita tinguera legitimitat moral. Però hi ha una altra forma de resistència, més discreta, més persistent: negar-se a reduir la llengua a una trinxera. Escriure-hi amor és reivindicar-la com a llengua completa, no subordinada, no residual. I fer-ho concretament en català és, sobretot, manifestar una fidelitat a una veu que no ha de demanar permís per existir.
