Engolia un pastéis de nata i un cafè a la llibreria Bertrand de Lisboa, una de les més antigues d’Europa, fent equilibris amb el mòbil i anxovant els auriculars a les orelles per escoltar el representant de l’Acadèmia Sueca. Al brunzit inicial del micròfon que hi ha al davant d’un faristol el van seguir unes paraules en suec i l’esclat de cent obturadors de càmera fotogràfica. Una pausa i el mateix anunci en anglès: Han Kang. Dona. Cinquanta-tres-anys. Corea del Sud.
“Per fi una escriptora que he llegit”, vaig pensar, acompanyant aquesta pensada escurant l’últim glop de cafè.
Em vaig llevar de la cadira i, aprofitant que la llibreria tenia una prestatgeria dedicada als Premis Nobel de Literatura, em vaig acostar al taulell per indicar que havia arribat el moment de moure Atos humanos i A vegetariana cap a la seva nova residència. No parlo portuguès però soc d’una excentricitat fluida i em vaig fer entendre prou bé. Tot comptat i debatut, amb un esmorzar i una bona acció a la butxaca, vaig enfilar pels carrers Lisboa.
De camí al Museu d’Arqueologia, esperonat pel bon temps i el soroll d’esquellot rovellat dels tramvies, vaig gratar-me les temples, recordant l’únic llibre que havia llegit de l’autora, publicat per :Rata_. Parlo de Blanc, un mosaic minimalista i centrífug, que reivindica una literatura del detall, sense cap artifici. Llegint Blanc vaig recordar les pel·lícules del director sud-coreà Kim Ki-duk: films en què la panoràmica i el silenci tenen un paper primordial. No és escabellat de fer-ne un paral·lelisme, perquè l’estil de l’autora també és esporgat del soroll d’estàtica de la civilització. També cal destacar que aquest ja és el segon Premi Nobel consecutiu que premia un autor que ha basat la seva producció literària en una prosa senzilla i expansiva. L’any passat va ser el noruec Jon Fosse, un autor que publica en un dialecte del noruec (nynorsk) una producció literària d’alta volada que prescindeix de qualsevol artifici.
Cal felicitar l’acadèmia sueca per apostar altre cop no només per la literatura, més enllà del compromís de l’autor o autora –perquè no és tan sols un premi literari, sinó que Alfred Nobel esperava que els guanyadors d’aquest premi també ho fossin perquè la seva prosa alimentava algun compromís social– sinó també la qualitat literària, i soc conscient que les opinions de gust son una barrera de corall encerclada de taurons; subjectives i difícils de defensar en una època en què la crítica literària ha caigut en el descrèdit i la funció de prescriure ja estat deixada als influencers, a l’anonimat dels usuaris de les xarxes socials, als algoritmes i al bon senderi de les llibreteres i bibliotecàries.
Per acabar, cal fer-ne una lectura de gènere: Han Kang és una de les autores més joves a guanyar aquest guardó, i la seva obra més coneguda (La vegetariana) es va publicar el 2007. El compromís que destil·la aquesta obra segons la crítica –i també la visceralitat de la seva prosa, carregada d’imatges pertorbadores– ajuden a albirar un futur prometedor, necessari, per a la literatura escrita per dones.
Si fa uns anys, l’escriptora polonesa Olga Tokarczuk guanyava el Nobel amb una obra gràfica i quirúrgica (amb llibres com Cos, que són un tractat quirúrgic i emocional) ara toca llegir una obra que des de la realitat local de l’autora, abasta la universalitat de l’experiència femenina.