Nous escenaris es perfilen a la política catalana i estatal. No tothom confia que les propostes de diàleg tinguin cap resultat feliç. Per tot el viscut tenim tota la raó del món en desconfiar d’aquells que han intentat per totes les maneres possibles vèncer per la força. És comprensible que tinguem poques esperances però no és admissible que no en tinguem cap. Sense esperança no hi ha tasca humana, petita o gran, realitzable.
La creació de la mesa bilateral de diàleg ha generat comentaris apassionats i incredulitats absolutes. No seré pas jo qui afirmi que aquesta mesa aportarà solucions raonables o simplement acceptables. Ja en tindria prou en que fossin només útils. Tinc tants dubtes com el més escèptic dels independentistes però tot i així penso que cal intentar el diàleg tantes vegades com sigui necessari.
I ara em permeto la llicència de fer una anàlisi política de l’actualitat tan encertada, discutible o errònia com cada lector vulgui.
La primera consideració que em faig, i el primer gran error que atorgo a tots els governs espanyols, és que Espanya ha volgut destruir els independentistes però no s’ha esforçat gens en discutir les raons que tradicionalment han generat independentistes.
La segona. L’Estat espanyol ha intentat destruir l’independentisme per totes les vies que ha estat capaç d’imaginar. Desgraciadament totes barroeres, agressives, prepotents i arrogants. Primer va negar el conflicte. És cosa de quatre eixelebrats deien. Després quan les dimensions de l’ independentisme ja eren inqüestionables varen confiar en que el suflé ja es desinflaria per si sol. Quan això va fallar van intentar desacreditar els seus líders. El cas Pujol no era un dirigent independentista però servia pels seus propòsits. Això tampoc va servir per desactivar el moviment perquè l’immensa majoria dels seus dirigents van poder acreditar honestedat. Finalment van activar la via repressiva confiant que l’inexorable sentiment de la por fes recular ostensiblement els plantejaments emancipadors. Això tampoc va resultar. De fet totes aquestes tàctiques no han fet res més que confirmar les conviccions dels plantejaments independentistes.
L’aplicació del 155 i les eleccions del 21D eren els darrers cartutxos polítics matussers a provar. Però tot plegat va ser un nou fracàs per ells. Les conviccions i les determinacions independentistes es mantenien intactes i s’anaven eixamplant socialment.
Davant la negació d’aplicar la política per resoldre el conflicte el govern espanyol va decidir activar els tribunals de justícia on tenien un control més que evident. Aquesta deurien pensar que seria una via determinant per acabar amb el ‘procés’: les sentencies serien inapel·lables i donarien autoritat al govern espanyol davant dels seus ciutadans i d’ Europa. Les sentències van arribar com era d’esperar i l’immediata conclusió del govern espanyol, per boca del reconvertit Pedro Sanchez, era que allò era el punt i final del ‘procés’. La reacció ciutadana ha desmentit les seves precipitades conclusions. Ara les sentències dels tribunals europeus (que previsiblement aniran augmentant) comencen a desacreditar la justícia espanyola. Aquestes sentències tenen com conseqüència que la societat europea i els seus polítics van conformant un estat d’opinió molt més crític amb les actuacions dels governs espanyols. I és del tot possible que les pressions que va rebent l’executiu espanyol de governs europeus també l’obliguin a canviar radicalment de tàctica i de discurs. Aquesta seria la raó dels nous plantejaments, no pas confiar en un canvi de mentalitat dels politics espanyols.
Tot plegat em genera dos convenciments: Primer. Guanyarem a condició que siguem molt persistents i poc impacients. Segon. Les pressions poden venir d’Europa però la independència només la pot guanyar la ciutadania.
