Molts pintors ja no pinten.
Els que encara pinten, pràcticament no venen res.
Dels pocs quadres que alguns pintors venen, la majoria no els cobraran.
Moltes de les poques obres que cobren són negociades a terminis, i els terminis solen acabar allargant-se indefinidament.
Llavors, per què pintar? L’argument, la Covid-19?
En aquests temps tan desconcertants, si només contempléssim la pintura com a ofici o com a font d’ingressos complementària, i deixéssim de pintar, estaríem renunciant al nostre amor a l’art. El gaudi d’aquesta pràctica, com el de tota expressió artística, ha de ser totalment independent de l’aspecte crematístic. La pintura i qualsevol manifestació artística juguen un paper molt important en l’equilibri de la nostra salut mental.
És clar que les pandèmies no són una conseqüència de cap invent modern. Les han anat patint cíclicament els nostres avantpassats des de qui sap quan. Ells van haver de lluitar en cada ocasió amb els mitjans que llavors disposaven o com creien que havien de fer-ho. Les pandèmies ens recorden la nostra feblesa, però també la nostra capacitat de lluita i resistència.
Els pintors, durant cada una de les pandèmies que la història ens permet recordar, no van deixar de pintar. A partir de l’edat mitjana grans mestres i també altres artistes menys divulgats van anar deixant valuoses petjades testimonials de la seva activitat pictòrica.
Per citar-ne alguns, trobarem plasmats a l’obra de Brueghel el Vell uns devastadors efectes pandèmics a El triomf de la mort (1562). Delauney amb els seus pinzells va il·lustrar La pesta de Roma (1648-50). El pintor Michiel Swerts, va deixar palesa la pesta d’Atenes amb l’obra que du aquest títol (1652). Domenico Gargiulo va reflectir sobre el llenç La pesta de Nàpols (1656). També trobem la pesta de Nàpols a l’obra Fragilitat humana (1657) de Salvator Rosa. A Temps i mort (1727) Caterina Juliana ens mostra la pesta bubònica. Un dibuix de Durero plasma també l’horror de la pesta a l’obra Els Quatre Genets de l’Apocalipsi (1498). I per poc que furguem per la història de l’art, fàcilment descobrirem una gran quantitat de creacions pictòriques realitzades en els durs temps de pandèmies passades.
Els llapis, els pinzells, les espàtules, les plomes, els retoladors, el carbó, els pastells, les ceres... i totes aquelles “prolongacions” de les nostres mans que ens ajuden a expressar-nos damunt d’un suport, aplicant-hi unes ratlles i unes taques que desperten sensacions i emocions tant a qui ho realitza com a qui ho contempla, no hi fan res, ajaguts en una capseta o drets dins d’un bonic recipient. Els estris, còmplices dels nostres actes, també tenen la seva ànima i es poden sentir abandonats i inútils per manca de les nostres carícies i d’activitat. L’amor a l’art no entén d’esperes. Només uns impediments físics transitoris poden posposar la pràctica artística. L’amor a l’art, com a mínim, estarà sempre latent, a punt i disposat a fer la seva altruista revolució.
