Això és més important del que sembla

La Nit de Santa Llúcia de fa unes setmanes va ser més important del que sembla a primera vista. Per primera vegada, un castellarenc de tota la vida guanyava el Premi Carles Riba, considerat el més important, per tradició, de la poesia catalana. La nostra amiga Sílvia, quan li vam comunicar la notícia per WhatsApp, ens va dir: “Per fi, poesia. És una molt sana notícia!”. 

Si estem contents d’aquest premi és pel contrast que representa amb tota una tradició d’atorgacions del Carles Riba a llibres que, més que representar un intent d’elevar la percepció que tenim del món que ens envolta, es converteixen, quan els llegim, en una mena de broma de mal gust. Tot i que ja havia passat als anys seixanta amb un llibre tan mediocre com Madona i l’arbre, l’edat fosca del premi va començar a notar-se als anys noranta amb Game Over, un llibre molt difícil de recomanar. A partir d’aquest, els successius jurats van agafar el costum d’atorgar el premi més important de la poesia catalana a alguns dels pitjors llibres de poemes mai publicats a casa nostra, amb l’honrosa excepció de Calç, un dels millors llibres del seu autor. Durant els anys noranta i les primeres dècades d’aquest segle tan estrany que estem vivint, el prestigi del nom de Carles Riba contrastava amb la qualitat dels llibres guanyadors. Amb el temps, el fet que un llibre hagués obtingut el premi semblava indicar una qualitat ínfima. Ara que el jurat d’enguany ha decidit premiar el nostre Miquel Desclot, defensor de la poesia lírica, mesurada i plena d’emoció continguda –amb una intenció clàssica, al capdavall– entenem que els temps, finalment, estan canviant.

Els temps també estan canviant en un altre aspecte: hi ha tota una fornada de poetes joves, nascuts als anys noranta, que estan capgirant tota una època en què potser s’ha donat massa importància a l’expressió, sobretot oral i directa, pròxima a allò que en diuen el Club de la Comèdia, en detriment de la reflexió, de la construcció del poema, de la poesia entesa com un mitjà de coneixement profund. De l’any poètic passat, en podem destacar dos llibres que ens han portat a nous mons mentals i filosòfics.

L’ala fosca, de Chantal Poch (Mataró, 1993), publicat aquest març per Viena Edicions, és un llibre prenyat de significacions i de símbols, molt pròxim a l’alquímia, que ens introdueix en mons que no sabíem que teníem a dins. Des de l’experiència de la família, del dolor, de l’amor, de l’adquisició de cultura, Chantal Poch ens fa un informe líric d’allò que constitueix la vida humana: allò clar i allò fosc, allò exterior i allò interior, allò que tenim sota terra i allò que veiem volar pel cel. Dins la tradició catalana i europea de més solvència, Chantal Poch investiga els mateixos aspectes, ocults i evidents alhora, que obsessionaven, entre d’altres, Jacint Verdaguer, J. V. Foix i Jordi Domènech. La intensitat de les metàfores i els símbols –casolans, valents i cruels–, ens fa viatjar per tot el món: anem i venim de l’infern al paradís, de l’arrel a la capçada, del dolor a la felicitat, com tothom que ha nascut de mare en aquest món.

Un altre llibre ben notable és Pitó, de Guim Valls (Barcelona, 1992), publicat aquest juny per Edicions Poncianes. Tot el llibre s’estructura a partir del mite de la serp Pitó, que tenia els pastors de Delfos ben espantats, i que finalment va ser morta pel déu Apol·lo, déu del sol, de la música i de la poesia. La novetat d’aquest llibre és que Guim Valls dona tota la veu i la importància a la serp, no al déu. En tots els poemes, Pitó parla en primera persona i ens explica que estava molt tranquil·la a Delfos, devorant animals i persones, fins que arriba un noi amb arc i fletxes que li vol complicar la vida. Aquesta reivindicació de la força primordial de la natura –resumida en la màxima “menjar o ser menjat”–, molt propera a la filosofia de Nietzsche, ens porta a veure el déu Apol·lo com a veritable problema de la humanitat: el llenguatge, amb la poesia com a nivell màxim, s’imposa a la natura. Per sobre de la naturalitat de la humanitat, s’imposen la societat i l’economia, que s’inventen un nou “menjar o ser menjat” ben artificial.

Nous poetes, doncs, que investiguen la condició humana, tan íntimament com socialment. N’esperem molt, d’aquesta nova generació dels anys vint. Si els déus ens ho volen permetre, és clar.