Aquests dies 3Cat ha publicat un reportatge del paleoclimatòleg Mariano Barriendos, que fa anys recorre els arxivaments eclesiàstics i municipals recollint notes dels registres oficials que parlen del temps que feia els segles passats i que ha pogut recollir informació dels darrers 750 anys.
S’han pogut documentar les anomalies climàtiques des de finals del segle XIII fins a l’actualitat, de forma sistemàtica.
A finals de segle XV, Ferran el Catòlic ja va establir unes pautes de funcionament de la burocràcia que permeten disposar de sèries documentades, sobretot en el món municipal, que encara avui en dia són actives.
Barriendos és investigador visitant a l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua del CSIC. Ell, i ara el seu fill, han dedicat la vida com a investigadors a recopilar tota aquesta informació, que era als arxius i “només” calia que algú hi parés atenció. En els darrers 750 anys s’han pogut documentar 30 sequeres com l’actual, el que els climatòlegs qualifiquen de “megasequeres”, i amb una durada de 12 a 14 anys n’hi ha hagut 3.
Un dels períodes més secs a Catalunya va arrencar a inicis del segle XVII. Va començar el 1627 i no va acabar fins al 1650. Era una època en què el gra es molia en molins impulsats per aigua, la forma més eficient en aquella època per fer girar les rodes del molí.
Però, a causa de l’absència continuada de pluja, els rius estaven secs i cada cop es feia més difícil obtenir la farina necessària per fer el pa, que menjava tothom. L’alternativa eren els molins de vent.
En tot el recorregut del riu Ripoll, a mitjan segle X es van construir séquies que encara avui contribueixen al reg de diversos horts. Poc temps després s’hi van construir els primers molins de farina. Aquests molins es van anar reconvertint fins que es van utilitzar per fabricar paper, indústria que predominava al riu durant el segle XVIII. Durant el segle XX es van reconvertir per a la indústria tèxtil.
Queda patent que els períodes de sequeres tenen un principi i un final, per aquest motiu no entenem les darreres crítiques d’ERC a la construcció de la nova piscina d’estiu, una piscina que serà un refugi climàtic per als habitants de Castellar en els moments més càlids de l’estiu. Sobretot quan en el seu moment també va proposar una nova ubicació per a aquest equipament, a Can Barba, tot i que finalment s’està executant allà on proposàvem el 2019.
Queda clar que de períodes de sequera n’hi han hagut i que segurament també en tindrem més en el futur, no per aquests motius s’han de deixar de fer inversions necessàries que ja estaven programades i tenen les seves partides pressupostàries preparades per la seva execució.
El que sí que cal, com ja hem dit en anteriors ocasions és que el govern de la Generalitat tiri endavant amb celeritat les inversions necessàries perquè quan es donin aquestes circumstàncies que patim ara, disposem de les infraestructures per mitigar-les, algunes d’elles ja fa temps programades i dotades econòmicament, només a l’espera de decidir engegar-les.
