Morales, un campió a l'ombra

Ángel Nieto, Alex Crivillé, Emili Alzamora, Jorge Lorenzo, Marc Márquez i Dani Pedrosa tenen trets en comú. Tots són campions de motociclisme i reconeguts pel gran públic. Pilots carismàtics als quals tots els hi posem cara i que els aturaríem pel carrer per demanar-los una foto o un autògraf.
Però al darrere d'aquesta fama també hi ha vida i grans pilots. És el cas de Carmelo Morales (1978), un pilot que ha fet història al campionat d'Espanya i d'Europa de velocitat, acumulant un total de deu títols al llarg de la seva trajectòria. Un campió que viu a l'ombra de la fama i que es considera "una persona completament normal i amb els peus a terra".

Morales, reconegut castellarenc, té un carisma a l'alçada dels millors i s'ha guanyat l'estima de seguidors, pilots i equips del FIM CEV Repsol al llarg dels 17 anys que ha competit al campionat, porta d'entrada al mundial de motociclisme. No és estrany veure'l fent-se fotos amb els seguidors, ni regalant un somriure totalment sincer. Però fora dels circuits, poques vegades l'aturen pel carrer.

El '31', número que ha portat durant tota la carrera esportiva, és ja mític als pàdocs dels circuits espanyols d'ençà que el 1996 iniciés una de les carreres esportives més llorejades del motociclisme català i espanyol, a l'alçada del mític Ángel Nieto o el malaguanyat Ricardo Tormo.
Al 97 aconseguia el primer títol, la Copa Cagiva de 125cc i dos anys després s'imposava a la Copa Aprilia de 250cc. "Vaig començar tard, amb 18 anys, després de tenir un accident amb un camió en un polígon del poble" explica el campió, que va veure com el seu pare Carmelo i el seu tiet li buscaven un equip de competició per evitar que es matés al carrer.

El 2000 feia el salt al quart de litre del Campionat d'Espanya, per vagar durant cinc anys sense rumb per equips de segona fila. I és que en el motociclisme si no es tenen bons referents, mànagers o padrins és difícil arribar enlloc.
No va ser fins al 2006, que Jaime Fernández-Avilés va fixar-se en el seu potencial i el va fitxar pel Team LaGlisse, l'equip que avui dia suma més títols (23) i en el que ha aconseguit tots els èxits esportius. Fernández-Avilés el defineix com a "un pilot molt ràpid, una gran persona i un gran professional que va arribar tard per ser 'top' al mundial", una descripció que encaixa a la perfecció amb el que ha viscut al llarg dels anys el pilot.
'Carmelito' aconseguia aquest primer any el millor resultat al CEV Buckler amb una segona posició a la màxima categoria, la Fórmula Extreme.

L'any 2007 repetia posició, novament pel darrere del mundialista David de Gea, però a la temporada següent, Morales s'alçava amb el primer dels quatre campionats d'Espanya a lloms de la Yamaha del LaGlisse, que repetiria el 2008, 2009 i 2010 a Moto2, sent el pioner d'aquesta categoria. En paral·lel, també s'imposava a l'europeu (2008, 2009, 2010) i a banda debutava com a 'wild card' al mundial de Superbikes (2007, 2008) fent bones actuacions amb una moto molt inferior al circuit de València.
"Si tens ambició per córrer en moto, no has de mirar el que has guanyat. Has de plantejar-te la temporada vinent, ja que el passat no serveix de res si vols seguir guanyant" explica amb una humilitat digna dels que han de treballar dia a dia per estar al davant.

En 2010, l'equip Pons-Kalex comptava amb ell per substituir al mundial al lesionat Axel Pons, però una esfereïdora caiguda a la recta de Montmeló després de tocar-se amb Kenny Noyes quan lluitaven per la setena posició, el deixava fora de les pistes durant uns mesos. El '31' però, es recuperava i tornava a la categoria per disputar les dues últimes proves de l'any a Portugal i València, amb la Suter del Racing Team Deutschland. 2011 havia de ser l'any de la confirmació al mundial, però ningú confiava en ell fins a la prova de Catalunya, on l'equip de Desguaces La Torre el feia pujar a la Moriwaki-Suter per substituir al japonès Kazuki Watanabe, fent set curses abans de tornar al CEV, que aquell any s'emportava Jordi Torres.

Les ofertes no arribaven i Morales tornava a la rebatejada Stock Extreme amb el LaGlisse on s'emportava la victòria per quarta vegada, sumant també el tercer europeu, aquesta vegada amb una Kawasaki.
Havia debutat al mundial i guanyat tot en el que havia competit, però el handicap de l'edat ja era insalvable. "Començar tard és complicat, perquè sembla que si no ets jove, no serveixes. He crescut en aquest món sense ningú que em guiés pel bon camí, ni amb cap referència a seguir".

El pilot però, segueix per la senda dels èxits i en 2015 s'imposa contundentment al FIM CEV Repsol, que canviava d'estatus per ser campionat d'Europa. 'Carmelito' es convertia en llegenda sent el pilot que més curses havia guanyat al CEV i sumant el 5è europeu, entrant a la història com el pilot que més títols continentals ha guanyat des del 1924.

Amb 38 anys, tornava a demostrar que l'edat no ha estat mai un impediment i l'inici de la carrera esportiva del seu nebot Max Sánchez li donava ales per gaudir novament de l'esport de les dues rodes amb la passió d'un nen que comença.
2016 ha estat un any marcat pel final de la categoria de Superbike i Carmelo no volia deixar l'oportunitat d'alçar-se amb un nou campionat amb la Yamaha R1M, marca amb la qual havia tornat l'any anterior. Vuit victòries, dos segons llocs i una retirada és el balanç pel sis vegades campió d'Europa.

A Castellar, on és estimat i reconegut fins i tot més que el Dani Pedrosa, gaudeix encara d'un anonimat que el deixa viure tranquil: "no sóc gens mediàtic, només una persona totalment normal. Al meu poble em tracten com un més i això evita que se't pugui pujar res al cap". La història d'un campió a l'ombra, que s'ha guanyat per mèrits pròpis, un lloc a l'Olimp del motociclisme mundial.