La petjada de Barcelona 92 a Castellar

En la memòria col·lectiva queden per sempre les imatges de la fletxa d'Antonio Rebollo encenent el peveter de l'estadi Olímpic, Fermín Cacho amb els braços oberts aconseguint l'or als 1.500 metres, els espectaculars salts de natació amb Barcelona de fons o el Cobi enlairant-se per sempre en un vaixell de paper, en els que encara es consideren els millors jocs olímpics de l'època moderna.
Aquest passat dimarts es va celebrar el 25è aniversari del començament de les Olimpíades de Barcelona'92, el acte esportiu més gran celebrat mai al nostre país i que va canviar per sempre la percepció de l'esport de la major part dels catalans.

A Castellar, tot i no tenir un paper actiu i directe a les Olimpíades -ni va ser subseu, ni va tenir esportistes en competició- el virus olímpic va començar a transformar el pensament col·lectiu vers l'esport, fins a aconseguir posicionar el poble com el referent que és avui dia al Vallès.

Els 13.822 habitants de la vila al 92, creixien vertiginosament any rere any i la necessitat de noves instal·lacions esportives anava en augment. Només amb una piscina pública, el pavelló Joaquim Blume i el Pepín Valls com a principals instal·lacions esportives, "el creixement demogràfic i el canvi de mentalitat enfront l'esport van propiciar aquest canvi. En l'àmbit econòmic, les olimpíades no es van deixar ni un cèntim a Castellar, però les noves necessitats de la gent que arribava de grans nuclis urbans on estaven acostumats a gaudir d'instal·lacions, van fer que comencéssim a plantejar noves infraestructures", explica Antoni Mora, regidor d'Esports entre 1991 i1995.
El 16 de juny la torxa feia dos relleus al seu pas per Castellar, un a l'entrada del poble, a la carretera de Sabadell, i l'altre al centre, en l'actual plaça del Mirador.

"El recorregut era de pagament, si volies que passés la torxa pel teu poble. Una mica a l'estil de les voltes ciclistes", explica l'exregidor d'Esports.

Tot i la pluja que aquell dia va caure, l'expectació va ser màxima i el Passeig era ple per contemplar la comitiva que arribava de Sabadell i que poc després marxaria en direcció cap a Terrassa, Granollers i Vic, en la mateixa jornada.

"A nivell d'organització el sentiment va ser molt gran, però les olimpíades no van deixar de ser un acte molt local de Barcelona. La ciutat va canviar per complet, però la resta de Catalunya no va tenir gairebé repercussió. Aquí necessitàvem un tren i mai va arribar. A Sevilla en canvi, la xarxa d'autovies que es va fer per l'Expo, sí que va repercutir, però a Catalunya els grans canvis es van limitar a Barcelona. Les olimpíades però, van posar en evidència que estàvem tots als llimbs".

Pel que fa als voluntaris, més de 35.000 als jocs i 15.000 als paralímpics, van ser una peça fonamental pel bon desenvolupament de l'esdeveniment, on un bon munt de castellarencs van deixar-se la pell durant els 15 dies dels jocs. Com ja va explicar aquest mitjà pel 20è aniversari, alguns dels voluntaris castellarencs com Víctor Martos, Jordi Roca, Marc Turner o Maite Garcia, van viure moments inoblidables juntament amb els grans esportistes de l'època, recordant avui dia anècdotes d'aquells intensos dies.

Esportivament, Espanya va acabar sisena al medaller olímpic, la millor classificació de la història en uns jocs, amb 13 ors, set plates i dos bronzes, que van servir per esperonar la pràctica de l'esport i canviar per sempre el sentiment de l'esforç físic en un ambient d'eufòria.
Avui dia, amb gairebé 10.000 habitants més (23.633 al cens de 2016) que fa 25 anys, Castellar pot dir que és una de les grans referències esportives al Vallès, amb entitats i clubs que van créixer exponencialment des de llavors, gràcies a una àmplia xarxa d'infraestructures formada per tres pavellons, un camp de futbol o pistes d'atletisme, entre d'altres.

L'herència de l'esperit olímpic deixa més de 1.400 atletes i esportistes federats en l'actualitat, practicants de múltiples disciplines, amb campions del món, d'Europa, d'Espanya i de Catalunya des d'aquell màgic estiu del 1992.