Gemma Gimferrer: "La gent no s’imagina el que és gestionar un restaurant d’alçada"

· Vau anar a la Mola per viure-hi?
Sí, el 12 de desembre del 1966. Veníem del barri de la Barceloneta, vèiem la platja cada dia i jo era nedadora. El meu pare era de Sant Vicenç de Castellet i ma mare, filla de pescadors. El recinte de la Mola era de Joan Ros, que hi era des de feia uns 25 anys. El meu pare treballava a la FECSA i, voltant pel Vallès, li van dir que es traspassava el restaurant. Ell portava una càrrega important, havia vist com afusellaven el pare a la guerra. Va negociar el traspàs i vam agafar el cotxe el pare, la mare, el meu germà i jo, amb  6 anys, i cap allà! Vam pujar amb unes maletes grosses, com a les pel·lícules, on dúiem tota la nostra vida. 

· I com van ser, els primers anys?
Per a mi van ser genials! El primer any, el meu germà i jo no vam anar a l’escola, no hi havia diners per pagar una escola privada, i teníem un pati enorme per jugar. També vaig tenir un gos, el Floc. Però l’esforç de la mare va ser majúscul. Ella tenia 46 o 47 anys i dos nens petits... L’any següent, el meu germà va anar a un internat de Sabadell perquè pujar i baixar cada dia no era viable, i jo vaig anar interna a Matadepera, on ara hi ha la residència d’avis.  Quan van tancar els internats vam buscar un habitatge a Sabadell, i els pares pujaven i baixaven cada dia, a peu.

· Com es gestiona, un restaurant al cim d’una muntanya?
La gent no s’imagina el que és gestionar un restaurant d’alçada, sense llum, ni aigua, ni gas. L’únic mitjà de transport són els animals. Ells són part del nostre equip. Al principi, quan vam agafar el restaurant, només obríem els diumenges. A mesura que els fills vam anar creixent, vam decidir obrir els dissabtes. Jo tenia 17 anys, el meu germà, 18. Va ser quan el pare va morir, l’any 1978.   Després, hem anat fent. Els meus clients són els meus amics, gent amb qui he xerrat tota la vida i que he conegut allà. 

· Com recordes la mort del pare?
Va ser un dels moments més durs de la meva vida. Acabàvem de ser considerats descobridors d’una estrella del Cigne que havia explotat just quan nosaltres l’havíem fotografiat. Jo era de l’agrupació astronòmica i buscava taques solars i el meu pare, molt aficionat a la fotografia. El dia que va morir li portaven les felicitacions. Em va donar els papers, em va fer un petó i va morir, de sobte, assegut a la taula. Els bombers no se’l van poder endur amb helicòpter perquè ja era mort. Va ser un xoc per a tots.

· Com us en vau recompondre?
Va ser complicat decidir què fer. Ma mare sola no podia dur el restaurant, el meu germà estava estudiant telecomunicacions i jo volia fer bioquímica. Érem joves i quedar amb els amics era un periple: baixar a peu, agafar el bus, el tren, tornar... Però vaig recordar una cosa que m’havia dit el pare: “Veus la muntanya del Tibidabo? Un dia es farà un forat a la muntanya i tota la gent de Barcelona descobrirà el Vallès; aquell dia, podreu viure d’això”. I va tenir raó. Vam deixar els estudis i vam seguir, fins a crear l’empresa Nous Reptes (1991), el meu germà i parella, el meu exmarit i jo. Ma mare va trobar feina de funcionària als Bombers. Nous Reptes inclou el restaurant La Mola i El Torrent de l’Escaiola, a la carretera de Talamanca, km 7,5, una àrea de pícnic amb taules per llogar i servei de bar. Els meus fills fa un any que han agafat el restaurant Del Munt, a Sabadell.  Tenim una concessió amb la Diputació des de fa 30 anys, que renovem cada 5 anys, però no sabem què passarà... Si els meus fills podran seguir o no.

· Quins canvis hi heu fet?
Vam comprar un forn Josper i això va ser un gran canvi! Fins aleshores treballàvem amb brasa a terra, agenollats. El van pujar amb helicòpter i la marca fins i tot ho va filmar: “Josper por tierra, mar i aire”! [riu] Vaig fer una pàgina web perquè ens coneguessin i també vam decidir obrir els divendres. Ara obrim cada dia. 

· I quines dificultats teniu?
No tenim corrent, anem amb motor generador, ni aigua. Ens abastim d’una piscina a Can Pobla amb una bomba especial. Amb la sequera, no podem oferir lavabo i la gent s’enfada però seguirà pujant igual, la culpa no és del restaurant, hi ha una fossa sèptica insuficient, ara ve molta gent. Invertim el lloguer en la conservació de l’edifici, però sempre hi ha disputes entre Patrimoni i la Diputació. Casa meva és allà però només hi puc pujar amb helicòpter, la Covid em va tocar el pulmó.   

Les 11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Extravertida

Un defecte que no pots dominar?
El mal geni, a vegades

Una persona que admires?
El pare i la mare

Una estació de l’any?
La primavera

Quin plat t’agrada més?
El ‘chuletón’  que fan els meus fills

Un llibre?
‘Viven’

Un grup de música?
Oques Grasses

Un país?
Noruega

Una ciutat?
Oslo

Un racó de Castellar?
La plaça de la Fàbrica Nova

Un desig?
Poder tornar a pujar a la Mola a peu