Anna Ventura: "El meu pare ha estat un exemple de com afrontar la vida"

· En què t’has format? 
Vaig estudiar antropologia social i cultural i també cinema, com el meu pare (Pere Joan Ventura). Més endavant m’he especialitzat en periodisme. A casa, el periodisme i el món audiovisual sempre han estat molt presents: la meva mare és periodista i guionista, i el meu pare també havia treballat molts anys a TVE. Sempre m’ha interessat el periodisme, però trobava que li faltava una base teòrica que sí que m’oferia l’antropologia. El periodisme té una part molt d’ofici, molt tècnica, però jo necessitava aprofundir més en la comprensió de l’ésser humà, en els paradigmes des d’on mirem el món.

· T’ha influït venir d’una família tan compromesa socialment?
Moltíssim. A casa l’activisme era molt present. Recordo mobilitzacions del moviment obrer, manifestacions contra la guerra, rodatges vinculats a lluites socials… A casa hi passava gent del món cultural i intel·lectual, però també activistes de base. El meu pare tenia aquesta capacitat de relacionar-se amb perfils molt diversos, sempre amb una gran sensibilitat.

· També has investigat sobre la igualtat de gènere als mitjans.
A casa sempre hi ha hagut una sensibilitat feminista molt clara. La meva mare, Georgina Cisquella, ha treballat qüestions de gènere, i el meu pare sempre va comptar amb dones en llocs clau dels seus projectes. La meva tesi doctoral analitza el periodisme feminista i com s’incorporen les seccions d’igualtat als mitjans, encara minoritàries. 

· Un dels darrers projectes del teu pare va ser ‘Un vas d’aigua per a l’Elio’, com hi vas col·laborar?
El projecte va començar amb rodatges inicials, però es va aturar per manca de recursos. Són documentals molt petits, fets amb pocs diners i molt d’esforç personal. El meu pare no cobrava pels seus documentals; al contrari, sovint hi posava diners. Vaig assumir sobretot la part de producció i el micromecenatge: redactar textos, gestionar la campanya de crowdfunding, contactar amb la gent. Teníem dubtes sobre si aconseguiríem els diners, i finalment, ho vam fer. També vam rebre suport de l’Ajuntament de Castellar i del productor Paco Poch.

· Què va funcionar més bé de la campanya de finançament?
Vam pensar molt bé el públic al qual ens adreçàvem: persones compromeses, sovint d’entre 50 i 70 anys. Per això vam prioritzar canals com WhatsApp i Facebook. I, sobretot, vam treballar el relat: explicar bé la història de l’Elio, amb la seva dimensió emocional, el suport institucional i la força dels personatges, com la seva cosina Enrica. 

· Com va ser treballar amb el pare?
Era brillant en la creació, però la gestió no era el seu fort. Tenia una manera molt lliure de treballar: podia sortir de casa en pijama amb la càmera per captar una escena. Feia documentals gairebé sobre la marxa, amb pocs recursos però amb moltes hores d’observació, gairebé com un antropòleg. Treballar amb ell en un projecte de memòria històrica va ser molt especial. Jo crec que la memòria és imprescindible, no només per no repetir errors, sinó perquè ens dona eines per entendre el present i articular estratègies de futur.

· Enguany el BRAM! ret homenatge al teu pare, com ho vius?
Ho visc amb molta gratitud. Ell no era gaire d’homenatges, però crec que aquest reflecteix bé la seva manera de viure: potser amb pocs recursos econòmics, però molt ric en afectes. 

· Ha estat un referent per a tu?
Totalment. Ha estat un exemple de com afrontar la vida. Era resilient, capaç de viure amb intensitat, molt sensible, divertit, amb un humor molt particular i una manera molt pròpia de mirar el món. Ha viscut molt els amors, la sexualitat, les amistats, i ha estat molt valent. Fins i tot en els últims mesos, quan ja estava molt malalt, pensava rodar. Tenia una capacitat d’esperança inesgotable. Hi ha projectes que no va poder acabar, com un treball amb Joaquim Jordà o la història de la cuinera de Durruti. M’agradaria recuperar aquests materials i, potser, escriure un llibre que inclogui aquestes històries inacabades.

Les 11 respostes

Un tret principal del teu caràcter?
Resilient

Un defecte que no pots dominar?
Soc nerviosa

Una persona que admires?
El meu pare

Un director de cinema?
Icíar Bollaín

Quin plat t’agrada més?
La pasta amb bolets que feia el meu pare

Un músic?
Tracy Chapman

Un llibre?
‘Decidme como es un árbol’ de Marcos Ana

Una pel·lícula?
‘Pride’

Un viatge pendent?
Mèxic

Un racó de Castellar?
El parc de Colobrers

Un desig?
Conservar la memòria del meu pare