Alan Khabalaev: "En tres mesos vaig parlar espanyol i al cap d’un any català"

· On vas néixer?
Vaig néixer l’1 de juliol de 1977 a Tbilisi, a Geòrgia. Arribada la guerra de finals dels anys 1980, em vaig traslladar a Ossètia del Nord, a Vladikavkaz, on vaig viure uns 7 anys. Allà vaig estudiar dibuix i per fer joies durant un any. Tenia un amor profund per la música i vaig agafar un professor de guitarra quan tenia 15 anys. Va començar un altra guerra a Ossètia i amb aquesta segona guerra vam marxar a Calmúquia, a 800 km d’Ossètia. Hi vam viure dos anys  treballant del que podíem, la gent passava fam, la situació era molt dolenta. L’any 1996 el meu pare va morir.

Alan Khabalaev, emprenedor i melòman

· Quan vas venir a Europa?
Vam conèixer un home que viatjava amb un camió a Alemanya i ens va parlar molt bé d’Europa. Vaig marxar amb 18 anys. Només tenia 40 dòlars. Vaig estar 6 mesos a Alemanya però no vaig trobar feina. Emocionalment estava apagat, perquè ma mare i germana encara seguien a Rússia. Vaig tornar a Vladikavkaz i vam estalviar una mica per venir cap a Espanya, la meva germana i jo. Només teníem diners per comprar bitllets a Moscou i 50 dòlars. No hi va haver diners per al bitllet de la meva mare. Jo pesava 49 quilos, estàvem en una situació difícil. L’autobús ens va dur, durant tres dies, a Espanya. Vam arribar el 21 d’abril de l’any 2000.       

· Va ser un viatge dur?
Soc molt sociable i amb tres hores ja m’havia posat a la butxaca tot l’autocar. A la frontera entre Bielorússia i Alemanya, si no tenies diners a vegades et repatriaven. La gent amb qui viatjàvem ens va ajudar, econòmicament i amb menjar, per creuar la frontera. A Niça vam fer transbord i, finalment, vam arribar a Barcelona.

· Et defensaves, amb l’idioma?
Només sabia dir “un, dos, tres”, de Ricky Martin! Vaig trobar feina a la Rambla de Barcelona d’ajudant de cambrer. Treballava 15 d’hores diàries i guanyava unes 45.000 pessetes i propines, que a vegades eren més que el sou.  Amb tres mesos ja vaig aconseguir parlar espanyol. Per a mi, era molt important, perquè sense comunicació no es pot fer res. D’això depèn la qualitat de la teva vida i dels teus familiars. Al cap d’un any ja parlava català.

· I va ser fàcil trobar on viure?
Compartíem un pis de 5 habitacions  amb 35 persones. Al cap de 15 hores de treballar, jo esperava el meu torn per dormir, per anar al lavabo hi havia cua, i per dutxar-nos. Vam aconseguir fer venir la mare i ella va dir que prou, que no podíem seguir així.

· Quan va canviar la situació?
Vam llogar un pis a prop de Sants Estació. Jo guanyava justet i la meva germana també, així que vam haver de compartir, però ja vam ser menys, 15 persones. A partir del 2005 vam començar a viure nosaltres sols.

· Vas canviar de feina?
Ja  tenia papers, vaig entrar a treballar com a ajudant de cambrer als Porxos, un restaurant de la Sagrada Família. Al cap de 4 mesos ja  era encarregat. Treballava com un “burro català” [riu].  L’any 2001 , amb l’ajuda d’amics i familiars, vaig obrir un negoci propi,  una botiga de regals al carrer Cartagena. Hi vaig invertir molt però va acabar malament. Aleshores vaig conèixer un home que treballava a la construcció, amb ell vaig estar 3 mesos, i l’any 2005 vaig muntar la meva empresa.

· La construcció et va fer venir a Castellar del Vallès?
Hi havia una casa per construir al Balcó de Sant Llorenç i vam venir a fer-hi feina. L’any 2008 vaig trobar una casa a Sant Feliu del Racó. El 2010 vaig intentar obrir un restaurant a Lloret de Mar, però no va funcionar i vaig pensar, em casaré, i vaig tornar a Rússia, també per guanyar diners. El dia 2 de gener del 2013 vaig conèixer la meva esposa. Ens vam casar  al cap de mig any al consulat rus de Barcelona. Al cap d’un any vam tenir el primer fill. L’any 2016 va néixer la segona. L’any 2014 vam obrir el restaurant Micu Maku, al carrer Aribau, 22.

. Com heu viscut la pandèmia al restaurant?
Tenim el restaurant tancat i hem fet un ERTO. Tenia un coixí que he repartit entre tots. Fa 10 dies que m’he quedat sense res. Un amic ens ha fet un préstec i hem pogut ajudar emocionalment i econòmica els meus treballadors. Però hem patit i estem aixafats perquè encara no sabem com anirà. El 90% era la venda al turista. Ara farem un menú de solidaritat, a preu molt baix.

· A casa, com esteu?
Som a Castellar, la meva mare, germana, dona i dos fills. Els nens fan deures d’El Casal cada dia amb la meva dona, i juguen molt. Hem aprofitat per cantar, ballar, llegir contes, fer teatre d’ombres, etc. Segueixo tocant la guitarra, la música és la llengua del cor i em fa emocionar.  Ara també faig ioga per apujar les defenses, i mengem sa, som vegetarians. Tots treballàvem al restaurant i ara estem aturats. Gràcies a Déu, tenim salut física i mental. M’agradaria donar forma a Castellar a una iniciativa que ha nascut, el Projecte Venus, que proposa un pla d’acció per al canvi social, per a una civilització global pacífica i sostenible.