Va néixer a Manresa l’any 1967. De quatre germans ella era la que sempre queia; la que sempre es feia mal; la que sempre emmalaltia; la que un diumenge va posar el peu en un rail de la via, i la sabateta de xarol li va quedar encallada. Es va fer gran i treballant com una formigueta va tirar endavant els estudis de magisteri. Va ser monitora del MIJAC Valldaura i de La Carral; va col·laborar amb una ONG a Bolívia; va fer de mestra en diferents escoles; volia ser escriptora. La seva família conserva les cartes d’agraïment que li escrivien els pares dels alumnes. També va ser mestra de l’Escola Sant Esteve, va viure a Castellar, entre nosaltres. Segur que alguns lectors encara es recorden d’ella: es deia Montserrat Careta.
Però aquesta història comença quan la Muntsa deixa Castellar per anar a viure a Sabadell: hi va trobar un pis que va reformar i pintar amb il·lusió. Tot el seu món girava al voltant dels seus “patufos”, així anomenava els seus alumnes; de la seva família i amics, a qui escrivia cartes plenes de tendresa i de sentit de l’humor, i, de l’amor i del respecte que sentia per la natura: “Camp de golf de Torrebonica… els molt poca-soltes han talat els arbres sense cap mirament…”, escriu des de la presó.
Es va fer sòcia de la UES. Allà es va enamorar d’un noi i van començar a sortir. La relació va tirar endavant i va anunciar, feliç, a la família que aviat es casaria. Però… alguna cosa no anava a l’hora: la Muntsa no podia dormir. Tenia una lleugera malformació a l’esquena que li feia mal. Era el mal d’esquena, la font de l’insomni? Llavors va passar que va començar a tenir el cap emboirat i… alguna cosa més. Fins i tot, un veí de la seva escala afirma que un dia va veure com la portaven a casa entre el seu xicot i un altre noi perquè ella no s’aguantava dreta.
El dia 30 de novembre del 2001, a la tarda, no va anar a treballar: tenia son, però li feia vergonya dir-ho. Primer va trucar a l’escola i va dir que havia d’anar a Manresa per un assumpte familiar. Després va tornar a trucar i va dir que es trobava malament; va dormir fins al vespre. L’havien drogada? Aquell mateix cap de setmana, van tirar daltabaix del terrat del seu edifici una noia, Helena Jubany, que els mesos anteriors havia rebut dos anònims acompanyats de begudes que contenien droga. L’Helena vivia a Sabadell i treballava a Sentmenat i, si no es va matar amb el cotxe en una ocasió, va ser perquè es va prendre el suc amb la metzina quan ja era a la feina.
“Uns assassins a qui no els agrada embrutar-se les mans”, vam comentar amb una amiga.
El segon dels anònims parlava de la UES, això va fer que la policia posés el focus sobre aquesta entitat. La policia va citar la Muntsa a declarar i ella, amb el cap emboirat, va ser imprecisa i es va contradir. La van detenir amb proves circumstancials, i, després d’unes proves cal·ligràfiques contradictòries (el resultat varia en funció de qui fa l’informe), el jutge la va enviar a la presó. Ella no entenia res, però no es cansava de repetir que era innocent: “[…] si tens ocasió de veure algú del meu entorn (amics de Manresa, MIJAC…), digue’ls que no dubtin de la meva innocència”.
Una cosa bona que va tenir l’estada a Wad-Ras va ser que, com que ningú la drogava, la Muntsa va tornar a poder pensar amb claredat: “[…] fins i tot he arribat a pensar si algú ha entrat a casa meva en el moment que no hi era”, escriu. La van trobar penjada a la zona de les dutxes el 7 de maig del 2002. La van suïcidar? La van induir al suïcidi? Fos com fos, ella sempre, sempre, va manifestar que era innocent: “Ara només demano el dret de ser escoltada…, el dret d’expressar la meva innocència”.
Arran de la seva mort hi va haver el sobreseïment provisional del cas. La família Careta desitja que es reobri per poder netejar el nom de la Muntsa i per poder tancar el dol. Si algú sap alguna cosa que pugui ajudar a reobrir el cas, si us plau, que no calli.
