673 Tudons RGB_1440x961
  Tudons  Joan Mundet
23/09/2022 Opinió
Els tudons i la vida
Jacint Torrents

L'acàcia que tenim al davant de casa té, com totes les altres, una alçada considerable, i ha patit la manca de pluja i la calor inclement. La passada primavera les acàcies inundaven el carrer d’una flor groga i enganxosa.
A primers de juny, al capdamunt de l’acàcia hi va venir a fer el niu una parella de tudons, que feia dies que parrupejaven pel veïnat. 


Aquests coloms robustos i grassonets són d’un color gris amb una taca blanca al coll i el cap lleugerament emblavissat. 


En l’entreforc d’unes branques de la capçada, hi van bastir un feble niuet amb canyetes molt primes. I al cap de poc hi van aparèixer dos ous. Em podia entretenir força estona a mirar-los, perquè el niu quedava davant per davant de la finestra del meu estudi, a poc més d’un metre i mig de distància.


Mentre digitejava a l’ordinador o llegia, els espiava sense molestar-los i vaig ser testimoni de la cria i la creixença dels niers fins que van emprendre el vol al cap d’un mes, més o menys. Des de primera fila vaig contemplar l’espectacle dels inicis de la vida ocellívola. 


Els progenitors van covar els ous per torns les vint-i-quatre hores del dia i sense interrupció. Si l’un marxava per alimentar-se, s’hi posava l’altre. Els vam posar pa ratllat a l’ampit de la finestra, i vèiem com anava desapareixent. Mentre covaven els ous, de vegades, jo els feia un claqueig suau, fent petar la llengua, com per dir-los “hola, com anem, necessiteu res?”. I el mascle o la femella –que no els sabria distingir– em mirava discretament, jo diria que amb una certa tendresa... Interaccionàvem, com es diu ara.


Al cap d’uns quinze dies, els pollets acabats de sortir de l’ou feien més aviat pena: un plomatge esborrifat i descolorit, un piu-piu que ni se sentia, moltes hores de somnolència. Mentrestant els pares anaven i venien, o els vigilaven des d’una teulada veïna. Veure com els donaven l’aliment va ser una delícia. Els petits, tots dos alhora, ficaven neguitosament el bec dins el bec del portant, que, amb tot de moviments espasmòdics regurgitava les provisions que havia aconseguit.
Un dia va fer un inesperat xàfec i un dels progenitors va acudir a protegir-los emparant-los amb tot el seu cos i sota les seves ales, com una lloca. Quinze dies més tard, els jovenets ja s’atrevien a sortir del niu i a caminar per les branques. Les plomes adquirien solidesa i un color més consistent. Piulaven amb més força. I, de tant en tant, rebien la visita d’un parell de cotxes fumades, que, com dues àvies els feien companyia i els contemplaven amoroses. Dues setmanes més tard, ja no els vaig veure més. El niu era ben buit. Només hi quedaven les restes blanques dels excrements. M’hauria agradat veure com emprenien el vol.


Mentre la humanitat té la parença aquests dies de ser com una gran família desestructurada, seguidora de l’evangeli dels instints –sexe i violència– sense control personal ni social, m’ha entendrit aquest exemple dels tudons, tan ple de sentit: crien, nodreixen, protegeixen, acompanyen... viuen per posar-se al servei d’altres vides. 
 

Comparteix
M'agrada
Comentaris