La sardana diríem que és un plat nutritiu i de bon sabor, però que avui dia, un cop fred, no agrada. És una d’aquelles bones receptes antigues de la besàvia de fa dos segles que ara els comensals la troben un xic eixuta al paladar. Sense deixar de cuinar-la en la seva essència inicial, caldria buscar-li una fórmula visual i gustativa més actual, una cosa en què els cuiners catalans tenen la mà trencada.
No ho sé, potser en lloc del clàssic allioli podríem servir-la amb un sofregit, precisament típic de l’Empordà, condimentada amb una bona salsa calenta d’oli d’oliva, tomaca i ceba, no li aniria malament.
En conclusió, bons músics, que n’hi ha; sons atractius, sempre mediterranis; sense oblidar la mètrica, i punteig, sí, però més ball. Amb bona voluntat i bon criteri, esbojarrem-la amb un bon vi novell de bona anyada i resultarà de bon gust per a tothom. Ep! No desestimem antigues receptes de bons cuiners, que en tenim moltes i agraden, però no sobraran nous colors al plat, perquè per on entra primer el menjar és pels ulls.
