M'he adonat quasi simultàniament que la Leonor ha fet divuit anys i que la Laura de Chiclana la tenim en un nou destí professional. La primera l’he trobada a tots els canals de televisió; la segona, a Tele 5. La Leonor és princesa. La Laura, deu anys més gran, periodista.
Pot ser que l’únic punt en comú que tenen totes dues, a banda de ser dones, és la guerra. La primera s’està formant a l’Acadèmia Militar de Saragossa i un dia potser serà reina. La segona, viu la guerra en primera línia, n’és corresponsal. Ignoro si es coneixen personalment.
Va ser el dimecres 31 d’octubre, la vigília de Tots Sants, quan vam coincidir totes tres. Me les mirava des del televisor de la cuina. Era l’hora dels informatius, com sempre.
Mentre Leonor jurava la Constitució espanyola al Congrés dels Diputats, Laura de Chiclana feia una crònica de la guerra d’Israel contra Hamas (només Hamas) o viceversa –una manera com una altra de dir-ho finament o d’usar un eufemisme– des de la frontera nord amb la franja de Gaza. No m’ho esperava. La feia a Ucraïna, aquella periodista de Mediaset amb pinta de nena abillada amb camisa i pantalons negre antracita i protegida per una armilla (antibales?) amb un PRESS de color blanc estampat al pitcor (mot de collita pròpia). Una princesa dels temps que corren? Una princesa de l’horror?
Va ser aleshores que vaig pensar que quina pena que Ucraïna hagi passat a segon terme. Al president Zelenski ja no se’l sent, i si diu alguna cosa no ha arribat al meu televisor... No podrien haver dos primers termes? O tres. O... tampoc se’l sent, el Putin. Crec que a ell, però, ja li està bé passar al més inadvertit possible.
Després de jurar la Constitució, Leonor va gaudir d’un bon àpat en honor seu al Palau Reial. Cent cinquanta convidats al menjador de gala. De la crònica de l’acte que feien uns col·laboradors de Tele 5, em va cridar l’atenció el comentari d’un d’ells sobre els dos muermos –potser no és la paraula exacta, però quasi– que tenia la futura reina a banda i banda de la taula; i que, pobreta, li haurien hagut de posar uns acompanyants més xamosos. Es referia a Miquel Roca Junyent i Miguel Herrero de Miñón, tots dos passant la vuitantena. Vuitanta-tres anys per ser exactes. Em va molestar el comentari. Bastant. Molt.
Tant l’un com l’altre tenen ara l’honorable títol de pares vius de la Constitució. La veritat és que m’hauria agradat en aquell moment ser princesa de la Casa Reial espanyola per escoltar-los. Ells sí que fa un munt d’anys que no els sento. Ningú no els treu de tant en tant perquè bordin com els expresidents vius de govern González i Aznar. Potser la dirien massa grossa. Quina pena no saber-ho.
De l’Herrero de Miñón recordo quan participava amb l’Ernest Lluch a Els matins de Josep Cuní, a COM Ràdio: el fair play, el sentit de l’humor i la saviesa que traspuaven aquells dos homes d’ideologies ben diferents. Ho recordo així, però potser tinc mala memòria. M’agradava escoltar-vos de camí a la feina. No parlàveu de minories en extinció, segur. El 21 de novembre farà 23 anys de l’assassinat de Lluch a mans d’ETA. Lluch, l’home del diàleg, en faria 86 enguany.
