Estem ja immersos de ple en la segona onada d’aquesta pandèmia de la Covid-19. Castellar, de manera anàloga a altres municipis de la comarca, té una taxa d’incidència i un risc de rebrot preocupants. Aquesta segona onada arriba en unes condicions molt diferents a les del març. Ara tenim molta més informació respecte el virus i disposem de més recursos per prevenir, detectar i combatre la malaltia. Tanmateix, en la nostra vida diària som testimonis que existeix una mena de falsa sensació de seguretat en una part de la població que s’ha relaxat en el compliment de les mesures preventives i que ha contribuït decisivament a agreujar la situació.
Sabíem que la represa de l’activitat normal, amb el retorn a les aules i la reobertura gradual dels serveis, comportaria un repunt de casos, malgrat es garantissin totes les mesures higièniques. El risc zero no existeix i l’increment de la mobilitat i la socialització són factors inherents a la difusió del virus. Però en qualsevol cas, la pedra angular que suporta la càrrega de la nostra supervivència més immediata és el sistema sanitari.
Arriba un moment en què cal triar entre el que és correcte i el que és fàcil. El més fàcil seria no fer res o actuar amb laxitud per no perjudicar l’economia –que prou tocada està ja, tot sigui dit–, però entre salut i economia, el correcte és prioritzar la salut. I prioritzar la salut vol dir protegir el sistema sanitari del col·lapse i destinar-hi tots els recursos que calguin.
Siguem francs, durant l’estiu no s’ha reforçat el sistema en la mesura que calia. El personal mèdic està esgotat per manca de recursos materials i humans i fa anys que treballa sota unes condicions laborals indignes per a la feina que exerceixen. D’altra banda, el nombre de rastrejadors és clarament insuficient i la desviació de recursos cap a la lluita contra el coronavirus ha deixat l’atenció primària en una situació molt precària. El fet que la Covid-19 sigui notícia les 24 hores del dia no ens ha de fer oblidar que també hi ha malalts que pateixen d’altres patologies, molts d’ells de gravetat i que també han de rebre atenció prioritària en els CAP i hospitals.
És hora d’escoltar les reclamacions dels metges i fer autocrítica sobre què s’ha fet bé i què no, sense partidismes i sense política espúria pel mig. A la primavera ja vam albirar la tragèdia que se’ns pot venir a sobre quan el sistema sanitari flaqueja. Si falla el sistema sanitari fallarà tot. Fallarem tots.
