Les tradicions no desapareixen perquè evolucionin

Aquesta setmana, com ja va passar fa dos anys, he rebut missatges de tota mena: alguns carregats d’odi, d’altres plens d’estima, suport i ànims per continuar. Arran de la publicació d’un manifest impulsat per una part del veïnat de Sant Feliu del Racó, bona part de la ràbia s’ha volgut concentrar sobre la meva persona.
Desacreditar una demanda afirmant que tot ho orquestra una bruixa que entabana, que té una llengua viperina i que manipula és una història que sembla que mai perd força. Però potser ja està una mica massa utilitzada, no creieu? Aquesta teoria reprodueix un assenyalament molt antic contra les dones que alcen la veu, i pressuposa que la resta de persones no tenen criteri propi ni poden decidir de manera autònoma. I té un efecte evident: qui veu l’assetjament que rep qui alça la veu s’ho pensa dues vegades abans de fer-ho. L’odi intimida, i això sí que és realment preocupant. Tot plegat em recorda la gran frase de Gisèle Pelicot: “La vergonya ha de canviar de bàndol”. Però, mare meva, que difícil que és!
Per què interessa focalitzar-ho tot en una sola persona –la meva– i en un partit de l’oposició? Doncs perquè és molt més còmode amagar un problema sota la catifa que respondre com a institució davant una qüestió que afecta la convivència; molt més fàcil convertir una crítica col·lectiva en una obsessió personal que assumir responsabilitats polítiques. A més, parlem de Sant Feliu del Racó, i tots sabem fins a quin punt el govern municipal acostuma a prioritzar els nuclis allunyats del centre.
Sobre el manifest, només puc convidar-vos a llegir-lo, a informar-vos i a fer servir el pensament crític. Sobre els comentaris a les xarxes, encara espero algun argument que en desmunti els punts; només n’he vist un que podria donar peu a un debat interessant. La resta es resumeix en tres grans idees: vosaltres no sou d’aquí, les tradicions no es toquen i aquí manem nosaltres. Resulta reveladora aquesta voluntat de decidir qui és prou de Sant Feliu i qui no, com si viure-hi, estimar-lo, criar-hi els fills i participar de la seva vida col·lectiva no fos suficient. Us sona, aquesta manera de separar els “d’aquí” dels “de fora”? Us ve al cap algun discurs polític que funcioni exactament així?
El problema de les Cantades no es limita a fragments de lletres: és una activitat amb un funcionament intern excloent, en què les dones no poden participar en igualtat, i que difon vídeos i cartells que perpetuen la mofa cap a elles. Només cal mirar el cartell promocional d’enguany: sorprèn que una intel·ligència artificial resumeixi tan bé què representen avui les Cantades.
Evidentment, aparec a les lletres d’enguany. És normal: soc una figura pública, i les crítiques formen part de la política i són totalment legítimes. Que foto canya als plens és una cosa de la qual estic profundament orgullosa; el dia que no tingui res a dir, no em veureu escalfant cadira. Ho vaig prometre al meu primer article d’opinió com a regidora, Seré un picot al bell mig de les institucions. Us animo a llegir-lo.
D’altra banda, m’ha agradat molt que aquest any hagin parlat de l’ase del Pessebre Vivent. En això tenen raó: l’ase no es toca. Abans tothom podia acostar-s’hi i acariciar-lo; fa uns anys, però, va passar a un espai més apartat i tranquil, al costat del seu cuidador. Perquè després diguin que les tradicions no evolucionen.
Creure que el Pessebre Vivent no seria res sense el burro és menystenir la feinada de tota la gent que hi passa mesos preparant-ho tot i hi dedica hores sense rebre res a canvi. Perquè la màgia són les castanyeres que ens alegren l’espera; el cul de vaca que et fa riure; el mercat on et regalen pa amb un somriure; l’espant del canó de neu quan encara no te’l coneixes, i els Reis d’Orient, llunyans però visibles, els únics que realment semblen de debò. És buscar el caganer, veure filar, fer espelmes i treballar el ferro davant d’un foc immens; atrapar uns peixos que només es deixen atrapar pels més petits, i veure com els teus fills passen de témer els diables a esperar-los nerviosos, imaginant que algun dia potser seran ells qui voldran espantar la gent. Això és una tradició viva: estimada perquè evoluciona, es cuida i es comparteix.
I aquí és on cal fer-se les preguntes importants. Si tant estimen la tradició de les Cantades, per què no la conserven d’una manera bonica? Per què no la fan evolucionar perquè pugui ser estimada per tothom? Per què no la comparteixen ni la converteixen realment en un símbol de Sant Feliu? Per què la volen reservar als qui anomenen “de tota la vida”? I, sobretot, sobre què i qui se suposa que volen “manar”?
Les tradicions no desapareixen perquè evolucionin. Al contrari: evolucionen perquè puguin continuar existint.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara