Corria l'any 1970. Encara faltaven 31 anys perquè fos abolit el servei militar obligatori d’allà on en deien la piel de toro. El decret 247/2001 del 9 de març ens va portar la bona nova. Tot i la temptació subjacent d’una part de la joventut en declarar-se objectors de consciència a l’hora d’ingressar a files, jo vaig ser dels que no van ser capaços de ser fidels als seus pensaments i, encara que amb desgana i certa por, em vaig presentar al primer crit a aquella experiència incerta.
M’esperaven una pluja de vacunes, un pelat al zero i uns uniformes prêt-à-porter de marca blanca totalment despersonalitzadors, i tot això amenitzat amb una cridòria constant que em resultava absurda. En deien ordres. Els primers dies, el sistema de comunicació jeràrquic establert limitava la informació interactiva entre els reclutes, la qual cosa, però, no era un obstacle insalvable per a l’entesa i col·laboració entre iguals. L’herència de les truculències forjades quinta rere quinta per sobreviure a la pressió generalment regnant, es transmetia sense filtres ni embuts –radio macuto, noticias al minuto–. Als pocs dies, ja havíem après que quan estiguessis ajupit a la latrina tot alliberant allò que el ventre rebutjava un cop feta la deguda tria, era qüestió de no seguir aquell ritual amb la gorra posada, perquè automàticament et desapareixeria. Les portes de les latrines eren d’alçada mitjana i cobrien just un cos ajupit, i deixaven que s’entreveiés el cap. Un “servei” constant de soldats veterans oportunistes estava a la guaita per arrabassar-te la gorra en un instant, i no hi havia cap possibilitat de reaccionar a temps sense que es compliqués l’operació que estaves portant a terme. Aquells eixerits n’obtenien uns merdosos beneficis en el mercat negre interior. Tu no podies anar enlloc amb la informació que t’havien pres la gorra. Ens havien fet aprendre un mantra que resava que a l’exèrcit no hi ha lladres. Llavors, exposar-ho seria considerat una difamació contra aquest exèrcit i, per altra banda, te les havies d’empescar per obtenir ràpidament una altra gorra al preu que fos, i l’única manera era recorrent al mercat negre.
També apreníem ràpidament que calia evitar ser dels últims a formar files al toc de diana de bon matí, per no ser injustament castigats a fer un terrorífic servei de cuina que, durant 24 hores, consistia principalment a pelar tones de patates i netejar el greix d’uns enormes perols on t’havies de ficar a dins per escurar, passant per traginar caixes i caixes d’aliments entre els brams (ordres) dels de l’escala del cigró de torn, també anomenats “xusqueros”. Tot just el corneta començava a fer la seva personal interpretació del toc de diana, era qüestió d’estar ja mig vestit dins del llit, acabar de fer-ho ràpidament i, d’un bot sortir corrents cap a la formació tot competint amb d’altres que havien anat a la mateixa escola.
Eren petits secrets entre aprenents de militar que ens ajudaven a pal·liar els entrebancs d’aquell món desconegut, obligat i absurd. El boca-orella resultava ràpid, fiable i efectiu.
El rei dels secrets, però, era un moralment inconfessable i que, a causa dels anys que ja han passat, potser revelant-lo ara, aquest hauria de guanyar-se el benefici de la prescripció i el perdó dels i les afectades.
Eren temps sense telèfons mòbils i, fins i tot, sense telèfons fixos a la majoria de les llars. Llavors, per a les comunicacions a distància s’havia de recórrer a l’escriptura de cartes o de postals. Tampoc era fàcil desplaçar-se durant uns pocs permisos per anar a casa segons on estiguessis destinat. El rei de les comunicacions era el correu.
La majoria dels que havien deixat una parella en stand-by escrivien a diari explicant i reexplicant els seus avatars quotidians i expressant el seu deliri de poder reprendre les magarrufes i demés intercanvis furtius habituals.
El cas és que, de vegades, aquesta rutina diària d’escriure podia comportar una certa saturació, però ja no es podia trencar la cadena. El secret d’aquells militars que ara desvetllarem, tracta que, més d’un soldadet enamorat però a estones també mandrós, aprofitava alguns llargs moments de solitud i inspiració per escriure totes les cartes d’una setmana o més, les ordenava per dates i numerava discretament els sobres per saber quina havia d’enviar cada dia. Així s’estalviava “l’obligació” diària d’escriure i podia dedicar tot el temps lliure de la setmana a rondar amb els companys de patiment.
La respectiva parella anava rebent les notícies amb la cadència prevista, encara que part del contingut epistolar fos certament novel·lat, basat això sí en ambients i personatges reals.
El que potser mai sabrem és si aquella estratègia comunicativa era recíproca. En qualsevol cas confiem que qui pugui i vulgui ens perdoni a tots plegats per haver mantingut i finalment desvelat certs secrets de militars.
