Durant segles, la menstruació ha estat envoltada de tabús, silencis i vergonya. Considerada impura, molesta, i convertida en un aspecte del cos femení que s’ha volgut ocultar o controlar. Fins no fa gaire, moltes dones havíem après a viure el cicle menstrual com una càrrega, una debilitat a suportar en silenci. A l’escola, a la feina, a casa, en la ciència. Sempre amagada.
Recordo perfectament el dia que vaig tenir la meva primera menstruació. No em van parlar del meu cos, ni del cicle, ni de cap procés natural. L’únic missatge que vaig rebre va ser que, a partir d’aleshores, havia de “vigilar amb els homes”. Cap explicació més. Aquella por implícita, aquella sensació de perill, va marcar la meva manera de viure el cos durant molt de temps. Però el cos femení –i amb ell, la seva menstruació– existeix i forma part de la realitat biològica i humana de la meitat de la població mundial. Així i tot, encara avui en dia, la menstruació continua generant incomoditat. Encara hi ha vergonya a l’hora de parlar-ne, i reticències a normalitzar-la en entorns com l’esport, l’escola i, com hem vist ara, a l’espai.
La recent missió Hypatia II, liderada per set científiques a l’estació marciana simulada de Utah, ha estat una veritable sacsejada simbòlica i científica. Per primera vegada, la menstruació no només ha estat reconeguda dins una missió espacial, sinó també valorada com a recurs. L’ús de sang menstrual com a fertilitzant per a plantes en un hivernacle experimental obre una porta fascinant: convertir un procés corporal històricament estigmatitzat en una font de vida i sostenibilitat per a possibles colònies a Mart.
Transformar allò que es rebutjava en una eina de futur. Quina imatge més poderosa!
A més, les astronautes d’Hypatia II han trencat amb la tendència dominant de “masculinitzar” el cos femení en l’espai. Fins ara, moltes dones astronautes suprimien el seu cicle menstrual amb hormones per adaptar-se als estàndards de la missió. És a dir, en lloc d’adaptar l’espai a les dones, s’ha volgut adaptar les dones a un model masculí, ignorant els efectes físics i emocionals d’aquestes intervencions. Aquest maltractament subtil, però persistent, és una mostra més de com la ciència ha estat històricament feta per i per a homes.
Ara, per fi, comencem a posar el cos de la dona al centre de la recerca espacial. I no només per estudiar-lo, sinó per reivindicar-lo com a part natural i valuosa de la humanitat. Hypatia II no només ha fet ciència: ha fet justícia simbòlica. Ha dit en veu alta que la menstruació és normal, és natural, i pot ser útil.
És hora que deixem de tenir por o vergonya de la menstruació, com hem patit moltes de nosaltres. És hora que se’n parli, que s’investigui i que s’hi inverteixi. És hora que el coneixement científic s’atreveixi a mirar el cos de la dona amb respecte. Si volem arribar a Mart, hi hem d’anar totes, i hi hem d’anar senceres.
