Avui dia qui més qui menys té possibilitat d’assistir a ballades i aplecs de la comarca o de comarques veïnes. No obstant, als anys 30 del segle passat eren les entitats sardanistes les que organitzaven anades a actes sardanístics. Així ens ho diu, per exemple, el núm. 15 de La Farga del 9 de juny del 1933, quan l’Agrupació Sardanista anuncia que organitza per al diumenge dia 18 una excursió a Badalona per assistir a l’Aplec de la Sardana. I indiquen a socis i simpatitzants que poden passar a inscriure-s’hi per la secretaria, al Cafè Mundial.
Pel que llegim a la nota, ara costa fer comprendre al sardanista i a l’espectador de ballades el valor d’una cobla amb 12 dignes i professionals músics, comparat amb aquells anys en què les entitats culturals havien d’espavilar-se en la busca les seves seus socials i els seus recursos econòmics. Dit d’una altra forma, el poble, en aquest cas els sardanistes, entenien que per mantenir viva la flama de la seva afecció havien de rascar-se la butxaca.
(...)
Per què la sardana? Quina raó de ser té la sardana? Entenc que un poble, una nació es defineix, es reconeix primer per la seva llengua. Una altra característica evident són els seus costums, el seu tarannà, el fet social, per tant, les seves lleis. Els costums i les lleis les fa complir algú que mana, que dirigeix o, ja més desenvolupats, un govern. Però aquest poble o nació, a part de treballar per viure o guerrejar per defensar-se, vol distreure’s, vol festejar, vol divertir-se, i va construir una dansa que l’identifica. Entenem, i ho anirem explicant, que la nació catalana, en el seu fer i temps, la dansa, va ser i és la sardana. Erradament o no, sempre m’ha vingut al cap que aquests quatre principis històrics d’una nació, en el cas de Catalunya poden estar representats per les quatre columnes de Puig i Cadafalch o per les quatre barres: llengua, lleis, govern i dansa.
És la sardana, la dansa, una de les quatre barres de la senyera? Ho seguirem raonant, a veure si us complau.
