Mentre aquí els ruixats desbordaven –i molt– la festa de Sant Jordi, Sadiq Khan, de fe musulmana i alcalde de Londres, convidava la ciutadania i els passavolants a celebrar a Trafalgar Square el dia del sant patró d’Anglaterra.
A la plaça, un gran escenari davant per davant de la columna de Nelson, acollia bandes de jazz, quartets de corda i corals, que alhora eren retransmeses per una gran pantalla. Al bell mig de la plaça, taules i bancs de fusta on es menjaven sandvitxos i es bevia cervesa, que es podia comprar en les casetes circumdants, engalanades amb banderoles amb la creu de sant Jordi. Hi havia cua en una paradeta de xurros, com les que es troben ara en tots els barris de la ciutat. Era l’hora del lunch.
Els nens podien emular el llegendari cavaller matant amb una espasa el drac de cartró, que semblava una còpia dels dinosaures del Museu d’Història Natural. Hi havia xanquers que feien grans passes, i els curiosos Pearly Kings and Queens, amb els seus vestits ornats amb botons de nacre, recaptaven ajuts per a les seves obres benèfiques. Uns empleats de banca de la City recollien firmes perquè el 23 d’abril fos sempre un dia festiu. I un parell de noies es passejaven amb una rosa a la mà i es feien una selfie. Eren catalanes.
Ens vam trobar amb tot això en sortir de la National Gallery, on s’ha aconseguit fer una gran exposició dedicada al delicadíssim Rafael, amb pintures, dibuixos, plànols, esbossos, escrits i, fins i tot, una reproducció de mida natural de l’Escola d’Atenes, el gran fresc que decora una de les Stanze vaticanes. En aquesta època de decadència i de dolor, la bellesa de l’art ens ofereix un gran consol. I és que fa dies que no em trec del cap la frase final de La Muntanya Màgica, la gran novel·la de Thomas Mann, escrita entre les dues grans guerres del segle XX: “En aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, ¿també s’elevarà alguna vegada l’amor?”. Penso que qui crea aquesta bellesa pal·liativa també fa un acte d’amor.
Ressonen per la plaça les campanes de Saint Martin in the Fields, on hem assistit a concerts en altres ocasions. I tornem a entrar-hi. L’amplíssima cripta alberga una cafeteria. I ara s’hi pot baixar amb ascensor. Sota les solemnes voltes, discretament il·luminades, pots fer un àpat envoltat de gent del país. El terra és recobert de làpides sepulcrals de diferents segles. I no fa cap angúnia prendre-hi un te. La calma és absoluta. Els qui reposen en pau no molesten.
M’agrada recordar, en aquest temple tan antic, Iona Brown, la concertino i després –a causa de l’artritis– directora de l’Academy of Saint Martin in the Fields, que jo admirava. Quan venia a Barcelona, desestimant el color negre amb què solen vestir els músics, Iona Brown es vestia a l’anglesa. Els seus vestits llargs, virolats i vaporosos feien que, amb el seu gest, la música barroca fos tota una celebració. I aquell jovenet que jo era es convencia que, fins i tot en un temps gris i mediocre com el d’aleshores –i com el d’avui–, era possible ser artífex de coses bones i belles. Música, pintura, poesia, treball ben fet, tenir cura dels altres, fer-los feliços... sempre seran un acte d’amor que ens elevarà per damunt de la mort.
