578  Carlos Ruiz Zafón_950x634
Carlos Ruiz Zafón.|| J. MUNDET
31/07/2020 Opinió
Ruiz Zafón, un supervendes amb ‘savoir faire’
Joana Zoyo

El 19 de juny va ser un dia trist per a les lletres a tot el món. Ens va deixar, amb 55 anys, Carlos Ruiz Zafón, uns dels autors més aclamats pel públic, a conseqüència d’un càncer. I dic a tot el món perquè Zafón va aconseguir una cosa que pocs escriptors aconsegueixen i és convertir-se en un éxit planetari amb la seva novel·la La sombra del viento. A molts crítics i erudits de la literatura  això no ens dirà res quant a la qualitat de la seva obra. Convertir-se en best-seller sovint és inversament proporcional a la consecució de reconeixement al fosc, llòbrec, ranci i testosterònic món de la crítica literària de despatx universitari. Tot i que beu de la tradició vuitcentista, en què la minuciositat descriptiva imprescindible s’enfonsa en el gust pel detall i s’enmiralla en autors com Flaubert o Dickens, a molts els sobra la proliferació de pàgines i trames recargolades a mode de laberint lingüístic i descriptiu. Tot i així a molts lectors, grup en què m’incloc, ens agrada això, encara que no estigui gaire de moda. La literatura detallista en què una descripció se’t quedi al cor pel detall i el gust amb què està escrita. En què cada imatge et faci estar en la trama i en la història com si fossis el protagonista. Saborejar les paraules a foc lent, com s’ha de fer en realitat tot, sense aquesta pressa que ens desborda en aquests temps que corren i a què molts han tornat després del confinament sense haver après absolutament res.


Zafón va saber barrejar la manera de fer de la literatura clàssica recent amb una cosa que han de saber fer els autors actuals, i alguns fan , com Murakami, de meravella. Fer servir totes les eines que els escriptors actuals tenim al nostre abast, eines que pertanyen a una generació criada amb mass media i bombardeig d’imatges i sons.


Zafón va saber aprofitar la seva experiència en publicitat per saber donar al públic el que espera i saber quines són les tecles a tocar en cada moment. Un món fosc on tots tenim els nostres dimonis, on allò sobrenatural ens torna les preguntes existencials que s’amaguen al nostre cor. Una imatgeria en què el mal ens crida a endinsar-nos amb tafaneria per saber on s’arrela. La infància com origen de tot, aquella que recordem amb enyorança i punts esborrats que ens omple de preguntes oblidades. Una trama ben trobada i una ciutat meravellosa, Barcelona, descrita amb un savoir faire de gurmet. Ciutat on s’han parit novel·les inoblidables com La ciudad de los prodigios i autors com Mendoza i Marsé, entre d’altres, amb qui hem pogut saborejar-la amb delit gairebé obscè.


Un mèrit enormement important hem d’atorgar a Carlos Ruiz Zafón, i és aconseguir inculcar al jovent el cuquet i el gust per la lectura, i davant això em trec el barret.
A la Trilogia de la Boira –formada per El príncipe de la niebla (1993), El palacio de la medianoche (1994) i Las luces de septiembre (1995)– Ruiz Zafón ja hibridava el misteri, la fantasia i la novel·la històrica i aconseguia que els gèneres formessin un tot. “Tenia un gust per la meravella, els autòmats i els escenaris foscos que li permetia flirtejar amb el terror i que va connectar molt bé amb la literatura juvenil que es va fer aleshores”, assenyala Ricard Ruiz Garzón, professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.


Així que no podem negar que el seu èxit radica al nen àvid d’aventures i misteri que tots portem dintre. Un brindis per a aquells que ens ho ofereixen, com aquest autor magnífic que ens ha deixat en época d’incertesa en què les pors ens caminen al costat més que mai. 

Comparteix
M'agrada
Comentaris