L'any 1998 van tenir lloc les II Jornadas de Etología de la Universitat Cardenal Herrera a València sota el suggerent títol Existo, luego pienso: el origen animal del pensamiento humano. Un petit grup de primatòlegs d’Espanya i del Regne Unit van ser convidats a aquestes jornades en les quals es posava de manifest l’interès dels participants per comprendre l’origen de la intel·ligència humana en funció d’una història evolutiva procedent d’una successió d’espècies arcaiques igualment funcionals però amb capacitats cognitives menys complexes. El gran interès suscitat d’aquelles jornades va portar a la decisió de reprendre el debat en una nova jornada lligada al V Congreso de la Asociación Primatológica Española, també a València el setembre del 2003. El professor d’etologia i benestar animal a la Universitat CEU Cardenal Herrera, Federico Guillén-Salazar, va recollir el contingut d’aquestes ponències en un llibre amb el mateix títol de la primera trobada: Existo, luego pienso: el origen animal del pensamiento humano.*
Aquest llibre compta amb un pròleg de la primatòloga Jane Goodall en el qual fa una ràpida pinzellada del resultat de les seves investigacions, després de 20 anys de conviure amb ximpanzés en el parc nacional de Gombe, a Tanzània. La doctora Goodall mostra la importància que l’estudi dels grans simis té per comprendre les arrels del nostre comportament i la nostra cultura.
Els ponents de les jornades reflexionen sobre diversos aspectes de la intel·ligència, basant-se en els resultats dels experiments realitzats amb espècies filogenèticament semblants a l’ésser humà, aquelles que ofereixen models únics per entendre les arrels de la intel·ligència humana. Les diferents ponències recollides en aquest llibre tracten temes com la intel·ligència ecològica i social, l’autoconsciència, el llenguatge o la cultura. Considero d’especial rellevància el capítol setè, sota el títol “La filogénesis de la inteligencia humana: ¿una búsqueda imposible?”, en què Camilo José Cela Conde i d’altres reflexionen sobre el sentit tècnic d’“intel·ligència” com a fenomen mental humà.
El 6 d’octubre de l’any 1999, la catedràtica en psicologia de la Universitat de Lisboa, Maria José Miranda, va presentar una conferència a la Universitat de Lima amb el títol La investigación psicológica de la inteligencia humana: balance del siglo en la transición del milenio.** En la seva exposició, Miranda reflexiona sobre el significat d’intel·ligència humana, fent un viatge en el temps, remuntant-se a Ciceró i la composició del terme intelligentia, com a traducció dels termes grecs que defineixen la capacitat humana de pensar. La conferenciant destaca els treballs d’Antonio Damasio i d’altres amb el descobriment neurobiològic del processament de les emocions, que Daniel Goleman va integrar en la formulació de la intel·ligència emocional. Conclou esmentant la contribució que fa el professor de Desenvolupament Humà a la Universitat de Cornell, Robert Sternberg, a la moderna psicologia de la intel·ligència humana amb el model triàrquic: la intel·ligència analítica, la intel·ligència creativa i la intel·ligència pràctica.
He triat aquests dos treballs pel seu rigor, per estar avalats per una extensa bibliografia i per l’experiència aportada pels ponents del primer treball en les seves experimentacions amb primats.
En la meva modesta opinió, després de 4.000 milions d’anys d’evolució, crec que cal ser conscients d’aquest privilegi privatiu de l’ésser humà i fer-ne un ús “intel·ligent”. És ben cert que la capacitat humana de raonar no té moralitat, és allò que és. És l’individu qui ha de fer un bon ús de les atribucions pròpies de la seva espècie amb aquesta ment abstracta que li permet percebre pels sentits, valorar aquestes percepcions i actuar en conseqüència (lliure albir). En l’exercici de la seva intel·ligència, un lladre també pensa com evitar ser enxampat, un assassí pot arribar a planificar un crim perfecte, les vel·leïtats d’un dictador poden provocar la mort de milions de persones. Afortunadament, aquesta mateixa capacitat de raonament ha permès avenços molt importants en sectors primordials com ara la medecina, la tecnologia o l’ensenyament, per citar-ne alguns. Però trobo a faltar més aprofundiment en la filosofia i en la autoconsciència del propi jo. Resulta complicat trobar algú amb qui mantenir una conversa que vagi més enllà d’esdeveniments polítics, esportius o de pura tafaneria que estiguin lligats a l’ego de l’interlocutor. Per tot arreu predomina l’hedonisme sense mesura i quin millor plaer que el de fer-se el fatxenda d’efímeres fites aconseguides.
I aquí entrem en el terreny de la interacció entre la intel·ligència individual i la dels éssers amb els quals convivim.
El psicòleg nord-americà Daniel Goleman (1947), després del seu llibre sobre intel·ligència emocional, va anar més enllà i va publicar un altre titulat Inteligencia social.*** Goleman distingeix dos ingredients de la intel·ligència social: la consciència social i l’aptitud social. La primera es refereix a l’empatia, a saber connectar amb l’estat intern d’una altra persona. Això s’aconsegueix fonamentalment amb l’actitud de profunda escolta, aquella que distingeix els millors gerents, mestres i líders. L’aptitud social complementa la consciència social en el sentit d’establir relacions afectives tenint en compte les necessitats dels altres i actuant en conseqüència.
Goleman també parla de la part fosca de la intel·ligència social, assenyalant tres aspectes principals: el narcisisme, el maquiavel·lisme i la psicopatia. Els primers són ambiciosos, confiats i ràpids per menystenir els altres, així aconsegueixen ser adulats. Els segons són fonamentalment uns cínics, freds en les interaccions socials i sense interès a establir connexions emocionals; consideren els altres simples instruments i els saben manipular. Els últims són indiferents al dolor dels altres, els llencen després d’utilitzar-los sense cap angoixa ni estrès.
Arribats a aquest punt cal referir-se a la intel·ligència col·lectiva, aquella que afecta les agrupacions d’éssers humans a causa de la seva inveterada tendència gregària, aquella que els impel·leix a integrar-se en la massa. En un article anterior vaig referir-me a l’obra de Gustave Le Bon (1841 – 1931), Psicología de las masas, en la qual es feia una contundent exposició dels efectes que es produeixen en els individus quan s’insereixen en una massa.
En aquesta ocasió vull referir-me a l’obra de Sigmund Freud (1856 – 1939), Psicología de las masas i análisis del yo,**** en la qual l’autor fa una exegesi dels punts principals del treball de Le Bon, tot i que Freud fa incís en els canvis psicològics que es produeixen en l’individu integrat en la massa. Freud coincideix amb Le Bon a afirmar el caràcter hipnòtic de l’estat de l’individu, diu: “Hemos partido del hecho básico de que en una masa el individuo experimenta, por influencia de ella, una alteración a menudo profunda de su actividad anímica. Su afectividad se acrecienta extraordinariamente, su rendimiento intelectual sufre una notable merma” (p. 84). En la massa desapareixen les inhibicions i només es té en compte la satisfacció pulsional dels instints més cruels, brutals i destructius.
I això ho estem veient amb freqüència en la nostra societat. Quan grups antagonistes se citen amb l’única intenció d’estomacar-se, quan els seguidors ultres d’un equip esportiu arrasen una població, quan una manada salvatge agredeix un jove fins a la mort per la seva condició sexual o una noia per violar-la, quan es reuneixen multituds amb el simple objectiu d’entrompar-se. Penso que, lentament, estem renunciant a la intel·ligència social assertiva i crec que és una conseqüència de la renúncia a la intel·ligència individual constructiva.
“Esta noble sentencia / que tengo en blanco mármol ya esculpida, / me dijo un sabio de ática elocuencia / que recuerda a Platón: ‘la inteligencia / es la flor de la vida’”. Poema “Flor de la vida”, de Carlos Guido Spano (1827 – 1918), poeta argentí.
* Guillén-Salazar, F. (2005). Existo, luego pienso: el origen animal del pensamiento humano. Ateles. ISBN: 84-932659-9-3.
** Miranda, M. (2000). “La investigación psicológica de la inteligencia humana: balance del siglo en la transición del milenio”, Persona, (3), 27-45. Recuperat de <http://revistas.ulima.edu.pe/index.php/Persona/article/view/805>.
*** Goleman, D. (2006). Inteligencia Social. Barcelona: Kairos. Traductor: David González Raga. ISBN: 9788472456303.
**** Freud, S. (1979). Obras completas de Sigmund Freud. Psicología de las masas y análisis del yo y otras obras. Buenos Aires i Madrid: Amorrortu. ISBN: 950-518-594-4.
