Comença l’estiu, i almenys fins a l’agost, els carrers tornen a omplir-se de criatures –si la calor ho permet. El juny és un mes de tancar etapes, agrair l’any viscut i afluixar revolucions. Però també és temps de fer mans i mànigues per sobreviure a la llarga travessia estival: gairebé tres mesos de vacances escolars contra les escasses dues o tres setmanes, amb sort, de descans laboral. Un trencaclosques que només encaixa gràcies a una xarxa –sovint invisible, sovint precària– de persones que cuiden. Per això, avui vull donar les gràcies a totes aquelles persones que acompanyen, eduquen i sostenen la infància, l’adolescència i, de retruc, les famílies. Mestres, educadores, monitores, vetlladores, integradores socials, cuineres, personal de neteja, conserges... aquelles que tenen cura de 20, 25 o fins i tot 30 infants en espais més petits que molts pisos on viure quatre es fa feixuc. Gràcies per fer-los lloc, per tenir-los en compte, per mirar-los i reconèixer-los com a protagonistes de la vida.
Però cuidar la infància no és només responsabilitat de l’escola o de les famílies. És una tasca col·lectiva. I per això també vull donar les gràcies a totes aquelles persones que, sense ser-ne “responsables”, trien cuidar.
Gràcies a la dependenta del supermercat que, quan un infant fa una rebequeria just en el moment de pagar, somriu i obre una nova caixa perquè sap que no és falta d’educació, sinó l’expressió d’un cervell en construcció.
Gràcies a la cambrera que, en comptes d’enfadar-se perquè el petit vol prémer tots els botons, somriu perquè sap que els llums intermitents són com una atracció de fira en miniatura. Gràcies a les conductores que, quan es troben darrere una bici de tres metres i dues criatures, deixen espai i temps, perquè saben que allò que es transporta és pesat, però infinitament valuós.
Gràcies a les periodistes que demanen permís abans de fotografiar els petits i publiquen imatges precioses en què no se’ls veu la cara, perquè saben que els infants tenen dret a ser protagonistes sense haver de renunciar a la seva intimitat.
Gràcies a les companyes de lluita que, en una trucada important, deixen de banda l’assumpte seriós per escoltar fascinades un relat sobre sargantanes. Perquè saben que tot pot esperar. I per què, siguem sinceres: hi ha res més fascinant que veure com de ràpid es mou una sargantana per la paret?
Gràcies a qui, en creuar-se amb dos huracans pel carrer, comparteix un tàper de fruita o alguns crostonets perquè sap que el menjar és un gran aliat per deixar de perseguir coloms que volen cap a la carretera.
I a totes aquelles persones a qui els infants us molestin aquest estiu –a les botigues, fent cua, als carrers, ocupant voreres a banda i banda, a les biblioteques, plorant de tant en tant, als bars, corrent amunt i avall …– respireu un moment i reflexioneu-hi. La frase “són nens” no és una justificació. És un recordatori: estan aprenent a ser. Es mereixen respecte, sentir que no fan nosa, que són importants. I això està en mans de totes. Perquè sí, la infància existeix. I no és un afegit, ni un apèndix de la vida adulta. És un part essencial, viva i activa de la nostra societat. I cuidar-la és cosa de totes.
Bon estiu, i gràcies per cuidar.
