Es compleixen els quaranta-tres anys de la primera d’exhibició pública de la pel·lícula de Steven Spielberg, ET, l’extraterrestre. Avanço que he fet un gran esforç a l’hora de driblar la possibilitat de recórrer a la broma fàcil, a la juguesca pueril d’apuntar que d’individus acabats d’aterrar d’altres galàxies cadascun de nosaltres en té alguna reminiscència més o menys marcada. Tampoc m’entretindré a explicar l’argument del film, que per simple i per sabut no aportaria res de nou al que hom ja hagi pogut explicar abans. Sorprenentment, el motiu d’aquest text no és tributar un homenatge al món del cinema, sinó a una persona que ben poc té a veure a l’entorn del cel·luloide; estic recordant la figura d’un amic d’una bondat exquisida i molt poc habitual en aquest món de mones en què ens ha tocat viure. Les circumstàncies van propiciar que l’arribada a Espanya d’ET, m’enxampés gaudint d’unes vacances pagades (i forçades!) a Cartagena. Aquesta ciutat cantonal (em cal pensar que per la seva rivalitat endèmica amb Múrcia) estrenava les novetats cinematogràfiques de manera simultània amb les principals capitals de l’Estat.
Recordo que l’estrena de la pel·lícula va coincidir amb les festes de Nadal. Una tarda, doncs, amb el Josep de Sagàs (el cognom era Casals, però per a mi sempre va prevaldre el topònim del seu poble per davant de qualsevol altra consideració) vam decidir anar al cinema a veure la pel·lícula de què tothom parlava. En arribar vam poder constatar que hi havia una ingent quantitat de persones fent cua; tot i la disjuntiva de sumar-nos-hi o deixar-ho córrer, vam decidir comprar les entrades.
Contràriament al que estàvem sempre acostumats, no estaven numerades, la qual cosa va propiciar que quan es van obrir les portes de la sala de projecció, allò va semblar més l’entrada a uns grans magatzems el primer minut de rebaixes que qualsevol altra cosa. Les empentes i els cops de colze per tal d’obtenir un lloc de privilegi, no discriminaven entre civils descendents directes d’Asdrúbal, militars amb graduació, mariners sense galons ni vergonya, arquebisbes o capellans de poble. Allí tothom empenyia com bous a cor què vols, però el Josep, com a bon berguedà, d’argúcies patumaires en sabia un munt, va dir-me que els deixéssim fer, que trobaríem lloc sense cap necessitat d’arriscar ni les meves ulleres ni les seves dents. Per uns moments vaig pensar que a ell no el preocupava gens asseure’s al llogaret del “cansinqueda”, perquè des dels seus gairebé dos metres d’alçada, li’n refotia quina “carbassa” se li assegués al davant, per generosa que fos. Crec recordar que vam estar força de sort; suposo que jo, com a mínim, si no vaig poder veure la pantalla amb tota la seva plenitud, sí que vaig poder escoltar l’àudio. Tant és així que, en sortir del cinema, el meu subconscient i d’una manera molt gansonera, no deixava de turmentar-me amb aquell “mi casa”, “mi casa”, “teléfono”... En aquells moments ja feia setze mesos que estava de vacances i em cal admetre que, francament, ja començava a estar-ne tip, de tot plegat.
Malauradament, no podré enviar aquest text a l’amic Josep de Sagàs. Ben aviat farà quatre anys que va deixar-nos, però l’estela de la seva bondat continuarà il·luminant-nos sempre. Si avui, aquell ésser malgirbat i simpàtic anomenat ET, ha propiciat que en fes remembrança és perquè les bones persones són eternes i els cal ben poca cosa per tornar-se a fer ben presents.
