Molts malentesos en els quatre pilars de la realitat nacional. En la llengua l’ingent treball de Pompeu Fabra, fet abans del Congrés de la Llengua Catalana de l’any 1906, va tenir oposició de literats i poetes com Jacint Verdaguer. No es va acceptar fins a ser catedràtic de la Universitat de Barcelona el 1933.
Quant al govern (mancomunitat) les Corts de Cadis configuraren Espanya com el model francès, centralitzat, i per tant Catalunya no va ser nació dins un estat.
L’Estatut, no Constitució, la Lliga Regionalista, va endegar la campanya a favor de l’Estatut els anys 1918-1919, però durant i després de la dictadura de Primo de Rivera eixiren fragmentacions polítiques i va fer difícil posar-se d’acord. Per fi, el 20 de juny del 1931, s’aprova a Núria amb mínims i retallat per les Cortes Españolas el setembre del 1932.
I la dansa, la sardana. Entre d’altres, Francesc Cambó, a primers del segle XX, declara la sardana dansa nacional de Catalunya. Avui dia encara ni l’Estatut, ni el Parlament de Catalunya ho han aprovat. Certes danses que reconec importants també diuen que hi tenen dret. I ni una ni l’altra. Una dita jueva aplicable als catalans diu: “On hi ha dos catalans, hi ha tres opinions”. I així anem.
