L'altre dia, entre la documentació de l’Arxiu Municipal, vàrem trobar un plànol de la vila, de l’any 1978, on es marcava la ubicació de les diferents cabines telefòniques que, en aquells moments, hi havia a Castellar.
El plànol estava editat per la Impremta, Llibreria i Papereria Vallès i recull set fotografies d’indrets emblemàtics de la vila fetes per Ramon Mas; la portada reprodueix l’església de la parròquia de Sant Esteve de Castellar, dibuix de Francesc Daví.
Per als més joves, val a dir que una cabina telefònica era una petita estructura que en el seu interior tenia un telèfon públic. La cabina oferia privacitat i comoditat a l’usuari que l’utilitzava, tot i que, cal recordar, que en els seus darrers anys de vida les cabines eren obertes i ja n’oferien poca, de privacitat. El model de cabina va anar canviant amb el temps i també el marcador va evolucionar: del giratori inicial es va passar al de tecles.
En un moment en què el 714 era el prefix de la vila i on, en moltes llars, aquest aparell encara no era present, era força habitual trucar a amics i familiars a les cabines. Ah! I calia recordar portar ferralla per tal que a mitja trucada aquesta no es tallés i s’acabés la conversa! De tota manera, a partir de l’any 1996 les cabines ja comptaven amb la possibilitat de poder pagar amb targeta.
L’any 1978 Castellar del Vallès disposava de 8 cabines telefòniques:
1. Cantonada del carrer Barcelona amb l’avinguda de Sant Esteve.
2. Pedrissos. Placeta davant l’entrada a la Fàbrica Nova.
3. Parada de La Vallesana, entre el Passeig i la carretera de Sentmenat.
4. Plaça Major, davant del Mercat Municipal.
5. Avinguda Sant Esteve xamfrà amb Sant Pere d’Ullastre.
6. Plaça Mestre Gelonch.
7. Plaça d’Albert a tocar de la carretera de Sentmenat.
8. Carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, tocant al carrer de Sant Jaume.
Durant gairebé trenta anys, les cabines telefòniques han format part del nostre paisatge urbà. Abans de la seva arribada a la via pública a finals de la dècada dels 60, els telèfons públics funcionaven amb fitxes i es trobaven dins els establiments públics com eren bars i restaurants.
Fins abans de l’arribada dels mòbils, els SMS, els WhatsApp i les xarxes socials, el telèfon fix i les cabines eren la forma ràpida de comunicació, això sí, de vegades calia trucar unes quantes vegades per trobar a la persona amb qui volies parlar o bé quedar en una hora per trucar-li; cal pensar que els contestadors automàtics van arribar més tard i no tothom els va incorporar a les seves llars.
Les cabines telefòniques eren considerades un servei essencial i en el moment àlgid n’hi va haver més de cent mil, però l’arribada i la implantació de la telefonia mòbil va comportar la manca de rendibilitat i la seva desaparició. Així, el 2022 van desaparèixer totalment.
Avui, quan la immediatesa dels missatges és un fet i un esdeveniment es pot retransmetre en temps real i que aquest arribi a milers d’usuaris, aquells telèfons fixos ens semblen tan llunyans... Les cabines al carrer marcaven la nova modernitat i ens connectaven amb el món. Ja no pensem en aquelles centraletes dels anys 40 on havies de demanar les conferències i havies de tenir un bon grapat de paciència!
Les cabines telefòniques havien marcat el paisatge urbà als carrers de la vila, tothom les tenia localitzades i, de ben segur, tothom les havia utilitzat en un moment determinat, eren un símbol d’aquells temps i va comportar nous hàbits entre la ciutadania. Avui ja no existeixen, però el seu record encara perviu entre nosaltres, els nascuts al segle XX.
