El papa ha visitat Barcelona. Quan llegiu aquestes línies, probablement ja haurà marxat. Però la seva visita m’ha deixat algunes reflexions que crec que van més enllà de la religió i que tenen a veure amb la societat en què vivim.
No escric aquestes línies des del rebuig a la fe de ningú. Respecto profundament els qui són catòlics i totes aquelles persones que viuen les seves creences des del respecte als drets humans i a la dignitat de totes les persones. En una societat plural com la nostra, la llibertat religiosa és un dret que cal preservar.
Precisament per això, crec que també és legítim reflexionar sobre quin paper han de tenir les religions en l’espai públic.
És evident que la nostra societat ha estat profundament marcada per una tradició cristiana d’arrel catòlica. Les nostres festes, una part important del nostre patrimoni i molts costums col·lectius no es poden entendre sense aquesta influència històrica. Negar aquesta realitat seria absurd.
Però reconèixer aquesta herència cultural no impedeix preguntar-nos quin paper ha de tenir avui la religió en una societat cada vegada més plural.
Potser és una percepció personal, però tinc la sensació que la visita del papa continua generant una dimensió mediàtica i social extraordinària. Durant dies, ha ocupat espais destacats als mitjans de comunicació i ha monopolitzat converses i debats. I no he pogut evitar preguntar-me si aquesta centralitat respon a una realitat social actual o a una inèrcia històrica que mantenim sense acabar-la de qüestionar.
Vivim en una societat diversa. Hi conviuen persones catòliques, musulmanes, protestants, jueves, budistes, atees i agnòstiques. Aquesta pluralitat és una riquesa que ens obliga, també, a repensar l’espai que ocupen les creences religioses en la vida col·lectiva.
Potser també hi pesa una qüestió personal. Quan vaig acabar el COU vaig estar a punt d’estudiar Història. No ho vaig fer, però mai he deixat de sentir una fascinació especial per la Guerra Civil espanyola. I, inevitablement, quan penso en la relació entre el poder i l’Església, recordo que una part important de la jerarquia catòlica espanyola va donar suport al cop d’estat de 1936 contra la República legalment constituïda. Amb tots els matisos que calgui, aquell posicionament va existir. I encara avui em pregunto si no continua pendent una reflexió més profunda sobre aquell paper.
No entraré avui en altres debats pendents sobre el paper de l’Església catòlica. No perquè no siguin importants, sinó perquè, si ho fes, això deixaria de ser un article per convertir-se en un llibre.
Potser exagero. Potser d’aquí a uns dies ja ni hi pensaré. Però aquesta visita m’ha servit per recordar que encara hi ha preguntes que val la pena formular.
Com podem preservar una herència cultural que forma part de la nostra història i, alhora, construir una societat on totes les creences –i també l’absència de creences– se sentin igualment respectades?
No tinc la resposta. Però crec que fer-se la pregunta és un bon punt de partida.
Perquè potser el problema no és que vingui el papa. Potser el que encara estem intentant esbrinar és com volem conviure en una societat cada vegada més plural sense renunciar ni a la memòria ni al respecte mutu.
I, permeteu-me acabar amb una petita llicència humorística.
En qualsevol cas, si hi ha alguna cosa que realment ha posat a prova la meva capacitat de comprensió durant aquests dies, no ha estat la dimensió mediàtica de la visita ni els debats sobre la religió en l’espai públic. Ha estat descobrir que el papa és del Madrid. Ningú és perfecte. Tot i que, si de debò volgués estar al costat de les meravelloses minories, potser s’hauria fet perico. Com el que us escriu.
