Soc perfectament conscient que, moltes vegades, allò que jo puc tenir per estrafolari, la immensa majoria de les persones ho poden arribar a defensar com acceptable i el més normal del món. Tot practicant un dels esports més gratificants i, alhora, més econòmics que hi ha, com és tafanejar a preu fet, he descobert que en molts portals de Barcelona encara disposen d’una segona porta per accedir als edificis. Pel que sembla, a casa nostra, tot i que potser sense el “glamur” endèmic (aristocràtic?) que es pugui arribar a respirar a altres llocs del món, es continua perpetuant aquella situació que tan bé va dibuixar la sèrie britànica dels anys setanta A dalt i a baix. Potser el fet que el personal de servei disposi d’un accés diferent a la resta dels habitants de l’immoble no hauria de sorprendre’ns, però a mi, i no pas per portar la contrària, sí que em sorprèn, i força. Potser aquesta visió tan personal, anarquista, socialista o estrictament cristiana d’entendre la dignitat de les persones no s’ajusta als principis de competència ferotge que hom malda per imbuir-nos. Vés a saber si la meva manera d’entendre les coses és un concepte démodé, però m’inquieta moltíssim pensar que podem donar per bones actituds que potser no ho són tant, d’arcaiques i anacròniques, sinó plenament vigents.
Una vegada dit això, potser fora bo que aclarís un terme: jo no he deixat mai de ser terregada, personal de servei. També aprofito per dir que mai he fet una bandera de la meva condició, ni he estat a cap barricada reivindicativa cada Primer de Maig... i malgrat tot defenso, a cor què vols i amb l’honestedat de l’esperit lliure a què aspiro, que mereixo entrar on sigui per la mateixa porta per la qual ho fa tothom...
