La pila de llibres

Si entreu a casa de qualsevol lletraferit segur que hi trobareu una pila de llibres que esperen el seu torn per ser llegits. Fan valer el tiquet de compra, com qui treu tanda del supermercat i el branden amb autoritat. «Ara em toca a mi!» diu el llibre de dalt de tot. El de dalt abans que el de sota, i així, fins que s’acaba la pila. Ara bé, aquesta pila no s’acaba mai i l’ordre de lectura no és una norma estricta. Els llibres són com la fruita, potser és temporada de síndries, però el pes i la mida, fan que al final et facis un bol de préssecs, que són més fàcils de manipular i de guardar a la nevera. Continuant amb la metàfora de la fruita, també cal destacar que hi ha llibres que necessiten una maduració, llibres que han de trobar el moment precís en la vida del lector. Si voleu acabar d’entendre aquest tema, per als que encara van perduts, els aconsello que pensin en aquestes piles de llibres com un celler de vins.
Així doncs, sense més preàmbuls, us presentaré algunes opcions interessants. Per començar, res millor que un debut. Parlo d’Amèlia de les Camèlies d’Etna Miró. Un rusc literari que es llegeix com una sàtira de l’ecosistema literari barceloní. Ha estat un dels debuts literaris més celebrats de la temporada i anticipa una carrera literària fulgurant.
Continuem amb dues poetes: Laura G. Ortensi i La marca de l’ham i Júlia Sentís amb Palpentes. Els poemes de Laura G. Ortensi, escrits amb un estil directe i punyent, tenen la precisió d’una sageta: «Vaig cremar la biblioteca/que emprava com a gaiato, que els llibres no salven vides /ho vaig entendre més tard.» (La marca de l’ham, 2024). Per la seva part, Júlia Sentís dissecciona el cos, la corporalitat i la seva correspondència amb el llenguatge a través de la seva poesia:
«La matèria reclama i pertorba/la unitat definitiva/un accident cel·lular és també/un límit del llenguatge» (Palpentes, 2025).
Si el que us agraden són les distopies us recomano un altre debut literari de categoria: Amat Amat de Mar Márquez, un thriller polític, un melodrama familiar i una novel·la de ciència-ficció, on un home amb una vida ideal ha d’enfrontar-se a un destí fatídic, quan és l’escollit per a un sacrifici ritual pel bé de la comunitat. Una obra incisiva i tràgica que no deixa indiferent.
Per als que cerquin descobrir una ciutat tan fascinant com Nàpols, una de les ciutats italianes amb més encant, els proposo Ferit de Mort de Raffaele La Capria, una novel·la d’estiu, on la bellesa, els records dels amors viscuts i la nostàlgia ho amaren tot d’un encant singular. També hi ha el compromís d’un autor que vol mantenir la memòria d’una època intacta.
Ara que parlem de memòria, en la pròxima recomanació, aprofitarem per a reflexionar sobre l’amor al segle XXI, amb la nova novel·la d’Alicia Kopf, Memòria d’Eco. Un gir copernicà en l’experiència de l’amor i l’atracció, a partir de la història d’una dona que digitalitza la seva consciència per editar els seus propis records. A partir d’aquí comença una exploració sobre l’origen del desig a l’era de la intel·ligència artificial.
La IA ha irromput amb força en la nostra vida, on sovint es barregen conceptes i corrents de pensament dirigits per l’algoritme. Vivim gran part de la vida en un món digital que restringeix la nostra comprensió del món. En aquest sentit, tinc una recomanació que toca un tema sensible i molt actual. Parlo de La Tiranía de la minoría de Ash Sarkar, escriptora i periodista del diari The Guardian. En aquest llibre, Sarkar aprofundeix en el desig de les elits per instrumentalitzar les lluites identitàries per subvertir, dissoldre i redirigir la lluita de classes en una guerra de classes entre oprimits. És un llibre valent que enceta un debat molt necessari.
Després d’aquest assaig, potser voldreu tornar a la candidesa de la ficció, us ho accepto sense reserves.
La meva pròxima recomanació és un altre debut literari -no és cap secret que la primera obra de molts escriptors i escriptores acostuma a ser la més reeixida!- Parlo de La Gàbia de les Tempestes de Gabriela Richinitti, un llibre que parla de la singular relació entre dues noies joves que comparteixen el trajecte en un autobús que fa la ruta des de Porto Alegre fins a l’interior rural. Com que a l’autobús, pràcticament hi van soles, es forja una relació singular entre les dues, interrompuda per un fet brutal. Una petita joia literària i un exponent de la bona salut de la literatura brasilera.
Continuem amb una obra colpidora, un clàssic de la literatura japonesa que parla dels efectes tràgics de la bomba atòmica a Hiroshima. A través del testimoni del protagonista, ens convertim en espectadors dels efectes més tràgics de la radioactivitat i l’estigma social que van patir els afectats (hibakusha). Parlo de Pluja Negra de Masuji Ibuse, una obra construïda a partir del testimoni dels diaris de supervivents de la tragèdia, que Ibuse va utilitzar per escriure la seva novel·la i acostar les vides anònimes de tots aquells que van morir per culpa de la bomba atòmica d’Hiroshima.
De l’infern de la guerra a la presó d’una ment obsessiva. En aquest cas, cal que parlem d’August Strindberg i la seva obra autobiogràfica Inferno. Escrita a París, on Strindberg es va dedicar a estudiar alquímia i ocultisme, el llibre denota la paranoia i la mania persecutòria del seu autor. És una de les mostres més reeixides de la creativitat i la seva íntima connexió amb la bogeria, però també s’alça com l’evidència que l’art sovint fa de pont entre la desesperació i la lucidesa. Escrit com una barreja de diari i novel·la, l’obra és com la troballa de les restes d’un naufragi. L’autor va ser el precursor d’un teatre experimental que es va centrar en la batalla de sexes i en la tensió de poder que se’n deriva. Fruit de la seva misogínia, agreujada per la seva mania persecutòria, l’autor que havia estat feminista en la seva joventut, va acabar declarant-se un «misògin teòric». Aquest petit apunt biogràfic, i aquesta obra, potser ens poden ajudar a entendre la naturalesa malaltissa dels «incels» i les seves idees delirants.
Continuant amb aquesta reflexió us proposo una obra protofeminista, que planteja una «ginecotopia», això vol dir una utopia on es planteja un lloc o un espai només per a dones. Una ciutat de dones, un indret de sororitat exclusiu, on els homes no ocupen cap rol ni tenen cap presència. Parlo d’una obra escrita al segle XV, pensada com a resposta a un pamflet misogin («Les lamentacions de Matheole») i que va servir de base per la «Querelle de les dones» de la Revolució Francesa i que seria també la base de La vindicació dels drets de les dones de Mary Wollstonecraft.
La Ciutat de les Dames de Cristina de Pisan és una resposta rotunda que té frases com la següent: «Estic desolada i indignada de sentir els homes que repeteixen que les dones volen ser violades i que no els desplau gens de ser forçades, encara que se’n defensin a crits. Perquè no puc creure que obtinguin plaer amb una tal abominació.»
Tot el text és d’una actualitat sorprenent: defensa de la mateixa capacitat intel·lectual entre homes i dones, que poden aprendre qualsevol ciència i que rebutgen la violència domèstica i sexual. En definitiva, un llibre incòmode per a aquella mena de gent que es dedica a cosificar i menystenir les dones.
Tanquem aquest trajecte amb un llibre de relats d’un autor israelià antisionista, parlo d’Etgar Keret, un rondallista únic, que ja acumula tres volums de relats hilarants i amb un humor personalíssim. Parlo d’El blues de la fi del món, un llibre incisiu amb un toc escèptic i pessimista, aquesta vegada, per la terrible situació del món en què vivim tots plegats.
Només cal desitjar-vos una bona lectura, i, si us plau, no eviteu els llibres que s’oposen a les vostres idees. Parlo de llegir per aprendre, també per sentir la incomoditat de les nostres incoherències. Com cada estiu, us aconsello que visiteu un dels meus refugis climàtics predilectes: les llibreries petites, de barri, de quilòmetre zero. Si aneu a l’estranger de vacances, feu-los una visita, ni que sigui per gaudir de l’arquitectura, perquè les llibreries són esglésies en miniatura. Si no marxeu enlloc, llegir és la manera més assequible de viatjar i encara té un avantatge afegit: us estalviareu anar carregats amb maletes. Sigui com sigui, no deixeu de fruir d’un bon llibre.

Afegeix L'Actual com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat.

Activar ara