Any 1945. Alemanya ha estat finalment derrotada pels aliats. En aquell moment gairebé ningú és conscient del genocidi que han comès els nazis. Ningú?
Milions de persones assassinades, països destruïts, massacre mundial. Ningú?
Un líder que va aprofitar la crisi d’un país per crear un règim absolutament racista que
vulnerava els drets de diversos col·lectius. Ningú?
Temps després els judicis de Nuremberg, l’ONU, les normes bèl·liques. Aleshores tothom
ja n’era conscient de la magnitud de l’assumpte. Perquè abans ningú en sabia res, oi?
Ningú?
Ara. Memorials, cerimònies, líders mundials viatjant, flors i un perdó massa gran que per dintre està buit. Buit? Sí.
A 2.506 km de distància d’aquest perdó, una població mor entre llàgrimes i desesperació.
Ningú? Ningú sap de què parlo. No els interessa. Palestina silenciada. Palestina oblidada.
La història està destinada a repetir-se, diuen. Però, realment no podem fer res per evitar la
repetició de les parts més fosques de l’ésser humà?
Aquest any fa vuitanta anys d’ençà que es van alliberar els camps de concentració.
Vuitanta anys d’un dels crims més atroços que ha comès la humanitat.
La solució més eficient que es va trobar després de l’assassinat sistemàtic de milions de persones va ser portar les víctimes supervivents d’aquest crim contra la humanitat a un altre territori on estiguessin segures. Una solució massa fàcil a un problema massa difícil. Bum. Comença el conflicte. Indiferència. És lleu, res greu.
Finals de 2023, un festival i tot alterat. Bombes. Destrucció d’un país. Mort. Fronteres tancades. Extermini d’una ètnia concreta. A ningú li sona? A ningú li vol sonar.
La història no es pot repetir, la història s’està repetint.
Hi ha discussions. Amb qui vas, amb Israel o amb Palestina? No sabia que això era un partit de futbol.
Gent amb veu defensant el genocidi. Escriptores, científics, polítics. No se suposava que donaven suport al poble, als oprimits?
Tothom gira la cara, no els interessa. Continuem venent armes als genocides, continuem deixant que participin en competicions esportives i en programes de televisió. Què hi ha més important que els diners en aquest món, no?
Europa, on ets? S’ha tret la màscara i sembla un monstre. Ho és, ho ha estat sempre. I l’ONU? Silenci. Ha marxat. Com sempre. Sempre calla quan més se la necessita.
I la gent? Se senten uns crits a la llunyania. “Des del riu fins al mar Palestina vencerà!”. Però s’apaguen, no tenen força.
Quin paradigma més desolador. Europa i l’ONU m’han decebut. O no. Crec que no. M’ho esperava, sabia com eren. Però, i la gent? Estan els carrers deserts. No trobo ningú.
Miro el mòbil i tothom ha repujat als seus comptes “Visca Palestina lliure”. Serveix? Ningú contesta. Serveix? Una veu gairebé imperceptible mussita la frase. Aquella frase. “És que jo no hi puc fer res”. Res? No tens cap responsabilitat com a ciutadana? Cap ni una? No va amb tu?
On han quedat les idees dels pensadors? On és Kant? On és Hume? On ha quedat Aristòtil? Estan guardats a les seves tombes. Ningú els recorda. Ningú entén el que significa fer el bé. Ningú sap què és la moral. Ningú reconeix la virtut. Ningú entén que la resposta està en ells. La suma perfecta de la filosofia i el carrer.
Extraordinària equació que ens faria invencibles. Però ningú sap on és. Ni què ha de fer.
En un somni dels de quan dorms profundament veig un carrer. Però no és només un carrer. Està ple de gent. Criden i onegen banderes de llibertat.
Ells entenen que quan Aristòtil parlava de fer el bé, d’actuar virtuosament, ho parlava des de l’ànima de la comunitat, no de la individualitat.
Reconec en les seves mirades la mirada de Kant quan va explicar que no havíem de tractar mai la humanitat com un mitjà, sinó com un fi en si mateixa.
Veig, també, el pensament de Hume en tots els crits. Perquè són les emocions i els sentiments els que han portat a totes aquelles persones a envair el carrer. Que no hem perdut el sentit humà, que continuem tenint una ànima que es remou quan viu una injustícia.
Em desperto i veig que res és real. Era un somni. Idíl·lic, sí, però fals.
I llavors em sorgeix la pregunta. Som responsables d’actuar davant la injustícia? I al meu cap se li dibuixa un sí enorme al davant. Som responsables d’aturar les injustícies que no ens afecten directament, perquè si no les parem des de fora, no les pararà ningú.
Som nosaltres el que hem de parar els peus als monstres que ocupen cases
presidencials. Trump, Netanyahu, Putin. Els hem d’aturar. Com? El carrer. La nostra millor arma. Carrer i filosofia són el resultat. Hem de sortir a manifestar pensament, perquè és el que ens salvarà realment. No els extrems als quals ens estan portant.
Encenc la tele i veig que la Letícia i el Felipe han anat a Mauthausen. Donen el seu condol. Parlen dels republicans espanyols que també van ser assassinats en aquell camp. Ells? Sí.
Tots els presents saben el que està passant a 2.506 km de distància, però pensen que quan passin vuitanta anys ja faran un altre memorial en record a les víctimes del genocidi a Palestina. O no. O simplement aquest silenci durarà eternament, i continuarem girant la cara quan ens diguin que la gent mor de fam.
Un estat ha assassinat a més de 64.000 persones a ulls de tot el món. Morts que han estat retransmeses pels mitjans de comunicació. Nosaltres, des del nostre privilegi, només hem sabut callar. El silenci internacional també és un tipus de violència.
S’està repetint un fet històric aterridor, i la responsabilitat és nostra d’aturar-lo.
