Caldes s’ha quedat des d’aquest estiu sense servei de premsa per la jubilació de l’últim quiosquer que quedava. A Castellar només venen premsa i revistes a l’Estanc del centre, davant del mercat. En els darrers viatges que hem fet ens ha costat molt trobar punts de venda, ni a les benzineres. És trist, però la realitat s’imposa: és un negoci que lliga molt i dona poc benefici, perquè cada dia som menys els que volen o poden pagar per la informació en paper. Això s’acaba. En canvi veiem a bars i restaurants que els clients cerquen els diaris que l’establiment deixa a l’abast per passar l’estona o trobem lectors de premsa a les biblioteques que encara la reben. Resulta més còmode i barat conformar-se amb el diari digital preferit (pitjor les xarxes) que donen les quatre notícies més glamuroses del dia per tafanejar o per tendència política. A quanta parcialitat informativa condueix això! Ens queda clar, al veure l’aparent situació apocalíptica en què vivim, que aquest segle és de transició, d’acabament de moltes coses i de naixement d’altres vers un futur molt incert. Crec que són tres les raons bàsiques del que passa: el canvi climàtic, l’envelliment demogràfic i la puixança de la immigració forçada, com al llarg de la història, per raó de seguretat enfront la violència que suporten i de supervivència davant el brutal canvi climàtic que els expulsen d’on viuen. Fem-nos-en cabal d’una vegada. La vida evoluciona mentre uns, els rics i poderosos, en treuen tot el profit que poden a costa de la majoria indefensa... però també aquells prepotents moriran i la vida seguirà. Què fem amb la premsa? A Caldes alguns demanen que sigui l’Ajuntament qui es faci càrrec de vendre’n, perquè tenim dret al servei d’informació en paper si no volem les pantalles. Quan ens toqui a nosaltres, què pensem que haurem de fer?
