Ho he afirmat altres vegades: som afortunats de viure a Castellar. Fa poc hem sabut que no s’implantarà la zona de baixes emissions perquè els indicadors de la qualitat de l’aire són bons, però ep!, queden vehicles molt contaminants. Disposem també de prou aigua ara per ara; les muntanyes són a prop i la Mediterrània no és lluny; tenim dues grans ciutats a tocar i poca criminalitat; no passem por; gaudim de força avinentesa social, bona vitalitat empresarial i poc atur; hi ha prou escoles; estem protegits per la sanitat pública, tenim una bona oferta de cultura i oci... Sí, però... i les comunicacions, i l’habitatge, i la joventut... Sempre hi haurà alguna cosa millor, malgrat que mai estarem tots satisfets. Són molts els que pensen que, ara per ara, la zona on vivim és privilegiada, i no ho espatllaran els pisos de la Playtex ni els avorrits ni els sempre insatisfets. Això és tot? Compartim prou el que tenim amb els que més ho necessiten arreu del planeta o prop de casa? Procurem ser amables amb tothom deixant de banda les xarxes socials que ens utilitzen? Ens impliquem en polítiques socials, comunitats o associacions sense interessos partidistes? Millor. Estic quasi d’acord amb el que ha escrit el periodista John Carlin, que va demanar la nacionalitat espanyola després del Brexit. Diu que si tornés a néixer i pogués triar on, triaria Catalunya, on es pot viure amb dignitat, quasi sense pors, amb un desequilibri entre riquesa i pobresa no excessiu (ai, la bretxa!), molt diferent del que ha viscut en tants països que ha conegut pel seu ofici. Sap el que es diu. Personalment soc més crític, perquè hi visc. Tinguem un bon any nou més humà, defensem l’esperança, estalviem energia, respectem el medi ambient, reciclem millor i siguem previsors. Tots hi sortirem guanyant en la consciència i en el dia a dia.
