Diuen que nous aires cortesans pretenen airejar l’espessa pol·lució que des de fa massa temps planeja per sobre dels nostres caps. Nous déus que, enfilats insospitadament en els més alts altars, ens envien estranys senyals de concòrdia i conciliació. Però les llargues nits de plors i pors enfrontades amb els nous llogaters del poder permeten afirmar que són tan senyors de les formes suaus com esclaus dels pensaments intransigents. Per una pura qüestió de salut mental és preferible esperar poc d’aquells que, fins ara, han actuat despietadament i matusserament.
L’àngel Borrell, enviat especial del déu Sánchez que l’aguanta, sembla que ja te el diagnòstic clar. En la seva encíclica pastoral diu que un bon grapat de mortals han portat el país al límit de la confrontació social. Han comès l’enorme pecat de tenir un pensament i un sentiment diferent del que diuen les inamovibles sagrades escriptures. Tant li fa que aquests pecadors impenitents s’expressin per les vies pacífiques i democràtiques. Tant li fa que l’imperdonable falta comesa consistís a donar la veu a pecadors i devots, per si volien un cel millor. Tant li fa que, sense els preceptius judicis celestials, els infectats paguin amb la seva llibertat o el seu exili la seva gosadia irreverent. La facilitat en trobar culpables només és equiparable a la dificultat en entendre el conflicte. I sense abordar el conflicte no deixaran d’aparèixer nous “culpables”.
L’única conclusió possible de l’anàlisi de nostre senyor Borrell és que te més la virtut d’allunyar-nos de la solució que d’acostar-nos al problema. Ora pro nobis!
Res a dir de l’agressivitat dels cossos policials de l’Estat? Res a dir de la violència i la impunitat de l’extrema dreta? Res a dir de la corrupció que ha alterat la democràcia participativa i que ha minvat possibles recursos a la població més feble? Res a dir de les coaccions que es sustenten en les clavegueres de l’Estat? Res a dir de l’arbitrària actuació de bona part de la justícia espanyola? Res a dir a un Estat que vol mantenir una monarquia corrupta i il·legítima sense l’aval ciutadà? Res a dir de la progressiva centralització de l’Estat? Res a dir sobre el terrible dèficit fiscal que impedeix millors recursos en sanitat, educació, infraestructures i polítiques socials? Res a dir de la parcialitat de la fiscalia en perseguir a determinats col·lectius pacífics i evitar a d’altres clarament agressors? Res a dir d’un estatut fallit que genera decepció i desafecció amb l’Estat? No són aquestes algunes de les causes que explicarien el posicionament d’un gran nombre de catalans? Malgrat tot, no és l’odi ni la insolidaritat ni la desesperació el que mou el col·lectiu. És l’esperança i la democràcia participativa allò que anima el procés. Si un moviment alegre i somrient pot ser acusat de provocar confrontació social emprant aquelles eines que li dona qualsevol democràcia és que l’Estat està greument malalt. I qui ho diu profundament injust.
Poca esperança d’entesa ofereix aquell que vol ser tan despietat amb la víctima com clement amb el botxí.
De veritat pensa l’escolanet Borrell que la repressió és la millor manera de seduir? És aquesta tota la capacitat negociadora que pot oferir un estat terriblement debilitat? Si un Estat necessita d’aquests personatges i d’aquestes accions per subsistir és que te molt poca entitat. I, el que és pitjor, tanta exhibició de fortalesa no fa més que evidenciar la seva feblesa. Es com el ferotge masclista que vol mantenir agressivament la parella al seu costat. No l’importa gens que sigui en una situació de submissió o d’obediència.
La feblesa de l’Estat, penso, és el gran problema que fa que el conflicte tingui difícil solució. Contràriament al que pensen molts, jo crec que un estat fort sabria trobar solucions plausibles al conflicte. Però un estat dèbil està permanentment en conflicte amb si mateix ja que té por que el reconeixement de l’altra part acabi amb la desaparició pròpia.
Ora pro nobis
