Vaig participar fa molts anys una breu temporada en el consell de redacció de Cavall Fort, l’excel·lent revista per a nois i noies. En aquelles reunions a la gaudiniana casa Vicens, al carrer de les Carolines, de Barcelona, s’hi trobaven sempre els promotors Josep Tremoleda i Jaume Ciurana, el gramàtic Albert Jané, l’escriptor Joaquim Carbó, el pintor Llucià Navarro, la il·lustradora i contista Teresa Duran... i, transitòriament, algunes persones més, entre les quals un servidor. Jo tenia la sensació de ser com un nan enmig d’uns gegants que, en circumstàncies difícils, consagraven part del seu temps al servei de la promoció cultural i artística dels infants, i, és clar, al servei de la llengua i del país.
I Albert Jané n’era, als meus ulls, el més important. Era l’autor principal de Signe, aquella gramàtica amb la qual jo havia aconseguit ordenar el català après a casa, llegint vells números d’En Patufet, que havien estat amagats al fons d’una calaixera després de la guerra.
En les seves adaptacions i traduccions de textos i còmics per a infants, Albert Jané creava un model de llengua àgil, viva, natural. Com a escriptor era genuí, ric, divertit. Com a lingüista no ha parat de fer gramàtiques, diccionaris, traduccions, escrits literaris, llibres diversos, estudis de llengua... L’any 2000 fou elegit membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Jo penso que Albert Jané representa molt dignament l’altíssim nivell humà de molts altres savis conreadors de la llengua. Perquè, malgrat les dificultats que ha de travessar, no perden l’esperança i continuen la seva tasca amb abnegació. És a dir, per a mi, era –i és– un savi i tota una personalitat. I en aquella època em va ser com una baula important de la cadena de transmissió de molts valors de catalanitat, de bon gust, i de criteri pedagògic. Com ho va ser Cavall Fort. El tracte que hi vaig rebre, el nivell de qualitat i d’exigència que hi vaig viure foren una gran lliçó humana i el meu primer aprenentatge literari –encara vàlids. Aquells consells de redacció acabaven a altes hores de la matinada. I, més d’una vegada, m’acompanyà a casa, generosament Jaume Ciurana. Aquest fet em produïa un gran respecte. Quan vaig disposar de vehicle propi, era jo mateix qui alguna vegada transportava Albert Jané i Teresa Duran fins als respectius domicilis. Quin esglai quan una nit l’Albert, assegut al meu costat, bromista com era en algunes ocasions, em va prendre el volant de les mans i em va fer baixar per la deserta Via Augusta fent esses i tombant-nos com una barca, en el meu fràgil dos cavalls, fins a la Diagonal, entre xiscles i rialles...
A Castellar vam tenir l’oportunitat de llegir alguns escrits seus a Artilletres, gràcies al benemèrit i voluntariós Josep Ramon Recordà, sempre a la recerca de textos de qualitat i d’imatges belles.
En el número de març de Serra d’Or, el lingüista i amic Carles Riera demanava que se li atorgués el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I ves per on, properament aquest savi lingüista i escriptor, aquesta excel·lent persona, el rebrà. I ens en congratulem de tot cor. Moltíssim.
