Finals d’agost. Assistim en un concert nocturn a l’abadia de Fontfreda, situada en una vall de vinyes verdejants, a les Corberes, prop de Narbona. En els pedregars calcaris de la regió, la garriga ha donat pas a la vinya i a l’alzinar, i més amunt al roure. I damunt d’un “fons frigidus”, un brollador d’aigües fresques, va néixer l’abadia.
De fa més de cent anys, aquest edifici és una propietat privada, restaurada amb molt bon gust. Aquí s’hi va refugiar i hi va morir sant Antoni Maria Claret quan es va exiliar, com Isabel II d’Espanya, tot fugint de la revolució del 1868.
La nau romànica, d’alta volta, on es fa el recital, havia estat celler i rebost. Al damunt hi ha el que va ser dormitori dels germans llecs. L’austeritat i l’amplitud de la sala li donen aquella grandesa serena que proposava l’ordre del Císter. I el so del piano i la veu de la mezzosoprano omplen l’espai de les inspirades músiques de Mahler, Wagner i Beethoven. També de Josephine Lang, una compositora del segle XIX, que no coneixíem. Ens fan fruir d’una bona estona de bellesa i de pau.
En sortir, travessem els jardins del monestir, on hi ha un roserar amb més de mil roses diferents i estanys amb liliums blaus. I ens encantem al claustre il·luminat, on les herbes remeieres creixen entre el pou i els ulls de bou, els capitells i les columnes de les arcades. Sota un cel estrellat –no hi ha contaminació lumínica–, i envoltats de silenci (qui gosaria parlar després del que hem sentit...?), tenim la sensació d’haver entrat en un oasi.
Aquests dies els informatius ens colpegen amb els desastres de la retirada de l’Afganistan, amb l’abús de les companyies elèctriques, amb la irresponsabilitat de les gresques nocturnes arreu del país... És el desert del nostre món, àrid, cruel, gairebé irrespirable. Ho podrem resistir?
Necessitem de tant en tant trobar un oasi on reposar. Un lloc on refrescar-nos a l’ombra i prendre alè per continuar el camí de la vida. Siguin unes vacances, una escapada, una lectura, un esport, la música, una passejada, algú que ens faci riure, el mateix silenci d’un claustre... Fer una immersió en allò de bo que els homes som capaços de fer. I tornar a començar.
Com els gestors de la vella abadia de Fontfreda, també hem de pensar a restaurar tot allò que ara s’enruna per la nostra incúria, tot allò que s’espatlla per la nostra capacitat de fer mal, tot allò que decau per les nostres opcions de vida equivocades.
