Abans que res, volem començar aquest primer article de l’any desitjant-vos un feliç 2020. Estrenem any i dècada, però la crisi de l’habitatge és una problemàtica que arrosseguem des de fa anys i que corre el risc de perpetuar-se.
Després de mesos de feina, i coincidint amb les festes nadalenques, fa escassament una setmana que el Govern va aprovar el decret llei de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge.
Aquest decret ha de servir com una eina d’actuació amb tres objectius: combatre les situacions d’emergència residencial, ampliar el parc d’habitatges protegits en règim de lloguer i contribuir a la moderació dels preus dels lloguers.
Sens dubte, l’aprovació d’aquest decret és una bona notícia per dos motius principals.
D’una banda, estableix una regulació aplicable a multitud de casuístiques que fins ara no estava clar com s’havien de resoldre i sovint eren una font inesgotable de litigis entre les parts implicades. I d’altra banda, dona solucions a situacions d’emergència que requereixen accions immediates, però també traça línies d’actuació a llarg termini per tal de reconduir la situació de cara al futur.
Respecte a les situacions d’emergència i els desnonaments, el decret és molt clar.
En primer lloc garanteix el lloguer social obligatori per a les famílies vulnerables a qui se’ls acabi el contracte de lloguer o es trobin immerses en processos de desnonament. A més a més, s’amplia la durada dels contractes de lloguer dels 3 als 5 o 7 anys, depenent del cas.
En segon lloc, es dota l’administració de mecanismes perquè obres inacabades puguin mobilitzar-se per tal de generar habitatge assequible, així com mesures per facilitar l’adquisició per part de l’administració d’habitatge de grans tenidors.
D’altra banda, també es contempla l’ampliació de les reserves de sòl en futurs plans urbanístics per destinar-lo a habitatge de protecció oficial i de lloguer protegit, així com donar incentius a la iniciativa privada perquè també construeixi habitatge públic.
Aquest decret és una eina eficaç per posar fil a l’agulla en la resolució del conflicte de l’habitatge, que també patim a Castellar. L’escassetat de sòl per construir i el model urbanístic del poble, basat en gran part en l’habitatge unifamiliar, són els principals obstacles que han dificultat l’ampliació de l’oferta d’habitatge públic.
A partir d’ara, almenys, l’Ajuntament i la Generalitat tindran més recursos al seu abast per lluitar contra aquesta problemàtica que, d’una manera o altra, ens afecta a tots.
