El llegat que ens heu deixat és de lluny la millor herència que ens podíeu deixar.
El que som, i com som, cadascun de nosaltres. Sense saber-ho, ens heu ensenyat el valor de l’esforç, de la constància i de fer les coses bé. La vostra cultura de la feina és la base del nostre compromís al treball. L’avi era una persona única, d’aquelles que es defineixen per la seva feina i el seu rondinar.
L’avi no s’entén sense el Barça, sense Tarragona, sense els seus tirants, sempre amb una eina a les mans, i el pot de lubricant 3 en 1, que ho arregla tot.
A l’època, com a pares de 6 fills, no va ser un camí planer, sovint fèiem saltar la seva paciència pels aires, crec que la teva teràpia la trobava entre tomaqueres, cebes, enciams i cols, vaja, a l’hort.
Com si fossis un gran gurmet sempre hi deies la teva: això no té sal, li falta 2 minuts més de cocció, les torrades amb codonyar per esmorzar i, és clar, la xocolata amb llet.
Tenies el do d’arreglar-ho tot, aquells llits, cadires, que se’ns desmuntaven, ja tenies la caixa d’eines a la mà, per posar els cargols que calien...
Quants botons, joguines i altres andròmines, que feien que no marxés l’aigua, o no girés el bombo de la rentadora. Sempre hi havia alguna sabata agafada amb pinces, la sola amb la part de dalt, esperant 24 hores assecant-se perquè li havies posat Araldite (quin gran invent).
Eres despistat, dels que perdies la cartera, les claus, els mocadors de quadres que tant t’identifiquen... el teu lema:
“Miquel, torna enrere, pensa per on has passat”. I ja el tens desfent el camí.
No teníem cotxe, però crec que ens espavilàvem prou bé. El Google de l’avi era unes velles guies de Barcelona de tapes grogues i de paper.
Quantes vegades havíem sortit de casa a correcuita per agafar la vallesana o el tren que tornava cap a casa. Aquells matins d’anar als Encants, on et perdies per les parades per acabar comprant coses per a nosaltres i, és clar, eines per a tu.
Com oblidar la Guzzi, aquella moto plena de nens i bosses fent equilibris.
L’avi per nosaltres és havaneres, la ràdio al camp nou i a qualsevol lloc, tres cops a l’esquena i un altre al cap quan estossegaves, I estossega bé!!
Avi guapo...
Què vols?, contestava.
Baralles per qui seia al seu costat a l’hora de dinar a casa seva, veure’ns ballar gitanes, als castellers, la banda i majorets, anar a tot arreu on participàvem, sempre que podies anaves a veure com jugava el Castellar, el futbol, la teva gran passió.
A casa teva hi cap tothom, tots tenim un tarannà que hem heretat teu. Jo soc rondinaire, despistada i perdo les coses, què vols fer-hi...
Per tot això i molt més, t’estimem.
