Pel que afirmen aquells que se’n serveixen, abans de poder valorar la publicitat amb termes tan concloents com “bona” o “dolenta”, cal observar si és prou efectiva. Avui, mentre feia cua en un dels quatre establiments de beneficència de què disposa el poble, com són les entitats bancàries, he tingut temps de fer una foto al cartell on s’anunciava una empresa de seguretat amb el lema envoltat de fum “No es pot robar allò que no es veu”. M’ha cridat l’atenció que a tot el catàleg de panys, sirenes, peces magnètiques i ditades a l’escàner, s’hi hagi afegit una nova mesura dissuasòria: una espessa boira que destarota el lladre fins a fer-lo desistir de la seva malifeta. Vull creure que aquest núvol no deu ser tòxic ni capaç de provocar cap mena de reacció emmetzinadora, perquè si és així (amb les vegades que he fet saltar, involuntàriament, les alarmes de casa), a hores d’ara, jo ja no estaria redactant aquestes notes, sinó ensenyant les dents a sant Pere.
Tot i que entenc, a la perfecció, l’enunciat del text que acompanya la fumera, no puc estar-me d’extreure’l del context en què es troba i permetre’m la llicència de jugar amb una frase que sembla del tot evident. En el decurs de la meva vida (parlo de mi, però penso que és extrapolable a qualsevol) se m’han “robat” algunes d’aquelles coses que no es veuen, fins i tot, que només quan les he trobat a faltar, m’he adonat que les havia arribat a tenir. Se m’han “robat” somnis, se m’han “robat” esperances i, sobretot, se m’ha “robat” un temps que ja mai més podré tornar a recuperar. I amb quines eines, amb quines dobles claus, amb quines martingales, amb quins alçaprems han arribat a forçar els cadenats del cofre que contenia aquests béns tan preuats? Personalment, ho desconec... I per fer encara més gros el despropòsit, davant d’aquest fet, els experts en el tema no sols no parlen de robatori, sinó que ho rebaixen a la categoria de furt. Fins i tot, aquests gurús del benestar social m’han arribat a apuntar que tota la culpa és meva, que soc jo qui els ha obert la porta sense oferir cap mena de resistència. Tampoc s’han estat de defensar l’argument que, davant de l’excés de confiança que un talòs com jo sol donar, la seva suposada autoritat, ben poca cosa té a dir i a fer...
