Com hem anat apuntant en anteriors escrits, el sardanisme a partir de la Transició ha patit un menyspreu tant per part de les altes institucions com del mateix poble, que han desdenyat la sardana com a música i espectacle de darrera categoria. El franquisme ho va aconseguir arraconant-la a l’antigor i folkloritzant-la. Resumint, la sardana ha perdut sentiment nacional i valor musical, tot i la gran aportació al fet de fer país i la gran qualitat de moltes de les seves composicions i autors, sense obviar la importància de la formació de la cobla. També cal remarcar com a excepció els molts ajuntaments que amb el seu ajut han mantingut viva la sardana als nostres carrers i les nostres places.
El nostre desig és que per una part la sardana es proclami, ja d’una vegada, dansa nacional de Catalunya i que tots plegats entenguem que per mantenir-la viva ens hem de rascar la butxaca, com ho fem en qualsevol espectacle musical, de manera semblant a com passava a primers del segle XX, quan les entitats havien de ser autosuficients.
