Em sembla que no som capaços de valorar la realitat fins que aquesta no es converteix en record. [...] Per això crec que la literatura encara té un sentit. La literatura no és història. La literatura s’inventa el passat a partir d’uns quants detalls que han estat reals, encara que sigui a la nostra ment”.
Les paraules que encapçalen aquest text pertanyen a L’hora violeta, la novel·la, al meu parer, més reveladora de Montserrat Roig. A les seves pàgines hi trobem no només la continuació de Ramona, adeu i El temps de les cireres, les vicissituds de les famílies Miralpeix i Claret, la crònica d’una Barcelona escombrada pel franquisme i d’una petita burgesia ancorada en un passat esplendorós, reclosa en els pisos de l’Eixample; a L’hora violeta hi ha també el desencant, la frustració, l’evidència que les dues eines que havien de servir per treure les dones de l’oblit de la història havien resultat inútils, o insuficients, o totes dues coses: ni el comunisme ni el feminisme ofereixen el que les dones demanden i, així, les protagonistes –fades i bruixes, com diria Marçal– cadascuna amb les seves circumstàncies i vides, es troben en aquest espai límbic on conviuen agermanades amb les mateixes pors, incerteses i murs. Vet aquí un dels eixos de la narrativa de Roig, autora a la qual ens podem acostar com a assagista, periodista o escriptora.
L’altre eix articulador de la seva obra i, també, de la seva actitud vital, és la memòria.
En seguim les traces a la seva narrativa –llegiu-la i trobeu-hi, arreu, el llimoner, correlat simbòlic del temps perdut– i també a la seva obra assagística. Dos dels exemples més emblemàtics són obres imprescindibles: L’agulla daurada i Els catalans als camps nazis, no només per la voluntat, la necessitat de reconstruir la memòria col·lectiva, sinó per la manera com Roig en fa literatura.
Però és el seu assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida que hem de tenir com a guia en qualsevol lectura roigiana que fem, perquè l’autora ens hi ofereix els codis que ens poden ajudar a desxifrar l’enigma del seu pensament, de la seva actitud vital, de la seva escriptura.
Roig es fa seva la sentència de Brodski: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria” i la fa servir per reivindicar la importància de la construcció literària del record.
Nosaltres, vint-i-cinc anys després de la seva prematura i malaurada mort, fem un acte d’amor i la recordem.
