Jo no he militat ni crec que militi mai en cap partit polític. Estimo, enormement, la meva independència ideològica i penso que, a grans trets, la meva manera de veure les coses ha canviat ben poc en el decurs de tota la meva vida. Mai he sentit la necessitat que un gurú (que massa vegades viu d’erigir-se’n) em marqui les directrius sobre el que he d’aplaudir o blasmar. Per altra banda, em mortifica d’allò més que en nom d’una “suposada” evolució hom sigui capaç d’anar estripant i subscrivint carnets de militància amb la mateixa facilitat que, com a turistes, un dia puguem anar a l’estany Gento, l’altre a Cadaqués i l’altre ens arribem a Cardedeu a desdejunar borregos. Penso que el pitjor d’aquest fet tan poc ètic del transformisme (“cross-dressing”) ideològic és que l’hàgim pogut assimilar com la cosa més normal del món: la meva visió personal, i per tant del tot subjectiva, és que segons quines sorprenents actituds no deixen de ser una traïció en tota regla.
És possible que, en llegir això, us vingui al cap algun exemple pròxim en l’espai i recent en el temps. És evident que aquesta associació d’idees sigui la més fàcil de fer. El problema però, no és nou. En el decurs de la història en trobaríem, desenes, centenes o milers d’exemples que il·lustren aquesta fragilitat ètica. Ve a ser allò que deia el filòsof Pere Tàpies en una de les seves grans elucubracions metafísiques: “Jo soc un intel·lectual i del tema que em toqueu us en parlo el temps que vulgueu segons l’aigua mineral”, en aquest cas, l’aigua mineral ve a ser de la mateixa naturalesa dels preceptes esgrimits per aquell altre geni novaiorquès, fill de família nombrosa, que ens va fer saber que si no ens acabaven de fer prou la peça els principis que feia servir a la seva carta de presentació, en tenia molts més a la recambra.
No puc acabar aquest text sense apuntar quelcom que tinc per important. En alguna ocasió, hom m’ha arribat a dir que allò que jo veritablement defujo sempre és a comprometre’m... Ves a saber si per compromís, jo entenc tota una altra cosa. Potser en nom del compromís m’estimo molt més continuar llaurant encara amb bous que viure pendent d’unes fitxes disposades sobre un tauler, a l’espera de ser mogudes per un reglament sobre el qual mai podré incidir, perquè just quan busco companys de joc afins, ja han canviat de bàndol...
