En un moment en què el món sembla cada vegada més incert i accelerat, sovint penso en els nostres carrers. En la vida que hi passa cada dia, en les botigues que aixequen la persiana al matí i en les petites converses que, sense fer soroll, mantenen viva la vida del poble.
Els carrers no són només llocs per circular. Són espais de trobada, de salutacions entre veïns i de petites escenes quotidianes que donen sentit a la convivència.
Quan camino pels carrers de Castellar i veig les botigues obertes, la gent entrant i sortint o algú que s’atura a parlar una estona a la porta d’un establiment, tinc la sensació que allà hi ha alguna cosa més que activitat comercial. Hi ha vida de poble.
El comerç de proximitat forma part essencial d’aquesta vida. Les botigues no són només espais on comprar: són llocs de confiança i de tracte proper, on sovint ens coneixem pel nom i on una compra quotidiana pot acabar en una conversa o en una simple salutació que ens recorda que formem part d’una comunitat.
En un món cada vegada més global i sovint més impersonal, aquesta proximitat pren encara més valor. Quan tot sembla incert o llunyà, la vida que passa als nostres carrers ens recorda que la comunitat també es construeix en les coses més quotidianes.
És cert que avui tenim moltes maneres de comprar. Les grans superfícies, sovint situades fora dels nuclis urbans, ofereixen comoditat i una gran oferta de productes. Però els carrers del poble tenen una altra funció: són espais de relació i de vida compartida. Perquè, mentre que en altres llocs simplement comprem i marxem, als carrers del poble passen coses que no es poden posar en una cistella de la compra: converses, salutacions i complicitats que ens connecten amb la gent i que, moltes vegades, fan que no ens sentim sols.
Per això el comerç local s’ha de “mimar” i cuidar. Cal posar-hi mitjans, facilitar que s’obrin nous establiments i treballar perquè els que ja tenim no hagin d’abaixar la persiana.
Perquè cada botiga que tanca és molt més que un negoci menys: és un carrer que perd una mica de vida.
I potser per això val la pena recordar que els pobles no només es construeixen amb carrers i edificis.
Es construeixen cada matí, quan algú aixeca la persiana.
