En ple segle XXI, encara hi ha escoles i docents que rebutgen organitzar colònies, sortides o activitats de lleure educatiu. Són decisions sovint motivades per la logística o la incomoditat interna, però que tenen un impacte directe en la qualitat educativa i en la igualtat d’oportunitats. El lleure educatiu no és un complement: és una peça essencial del desenvolupament integral dels infants.
Les colònies, les activitats a la natura o els programes comunitaris aporten competències que l’aula no pot garantir per si sola: autonomia, gestió emocional, convivència, creativitat, resolució de conflictes o sentit de comunitat. Renunciar-hi no protegeix el currículum; l’empobreix. I ho fa especialment per als infants que viuen en contextos més vulnerables i amb menys oportunitats, per als quals les activitats de lleure organitzades des de l’escola són sovint l’únic accés a experiències culturals, socials i naturals que altres famílies sí que es poden permetre.
Aquesta renúncia té un efecte inequívoc: amplia la bretxa social. Quan l’escola deixa de garantir el lleure educatiu, retira injustament les oportunitats que haurien de permetre avançar cap a una societat més equitativa. Així ho transmet també la síndica de greuges de Catalunya en un dels seus informes, on remarca la profunda desigualtat i la relaciona directament amb la pobresa infantil.
A tot això s’hi afegeix una realitat que no es pot ignorar: la precarietat laboral del sector del lleure i del tercer sector. Monitors i educadores treballen massa sovint amb sous baixos, contractes intermitents i estacionalitat extrema. Aquesta inestabilitat debilita les entitats que sostenen bona part del lleure educatiu del país i impacta directament en la qualitat del servei. No es pot exigir excel·lència amb equips precaritzats ni consolidar projectes quan el finançament és puntual i insuficient.
Per tot plegat, les administracions públiques han d’assumir que el lleure educatiu és un element estructural de l’educació i de la cohesió social. Cal finançament estable i universal perquè totes les escoles puguin fer colònies; calen subvencions que garanteixin que cap infant en situació de pobresa en queda exclòs, i cal reforçar econòmicament el tercer sector, estabilitzant els equips que fan possible el lleure de qualitat. Amb tot el meu argumentari, vull deixar clar que les hores als mestres, monitores, educadores, vetlladores, personal de reforç… s’han de retribuir correctament i que cal que vagin ben coberts d’assegurances perquè vivim en el món de la denúncia contínua, etc.
Separar aula i lleure és una ficció que empobreix el sistema educatiu i agreuja desigualtats. Reforçar-los, i fer que caminin plegats, és una decisió política i social imprescindible si volem una educació amb equitat real. Perquè educar no és només instruir: és oferir oportunitats de vida.
