Les passes alentides segueixen el traçat obert a través del verd, mentre els pensaments voletegen a l’espera de ser capits. Acompanyo la meva soledat en soliloqui, fent-me ataüllar l’expressió de la Natura que em precedeix. La meva soledat és sensible a les emocions, estimada ànima junguiana; jo estic més avesat a les sensacions físiques com la remor de les fulles dels arbres torbades pel zèfir, la flaire de la terra humida, l’esguard de l’horitzó inabastable o les fiblades de l’esbarzer. La meva soledat i jo fem intercanvis en circumloquis carregats de sil·logismes. Jo dic: –Sento ara les fulles com canten en les capçades. Ella diu: –A mi em fa contenta aquesta música. Tots dos diem a cor: –Doncs ara estem contents.
La bucòlica imatge de can Padró ens rememora l’obra de Virgili i ens aturem per a escoltar el discurs de Melibeu “Títir, tu ajagut sota el cobert d’un ample faig, t’ocupes de la musa dels boscos amb la fina caramella; nosaltres deixem enrere els límits de la pàtria i els dolços sembrats. Nosaltres fugim de la pàtria: tu, Títir, reposat a l’ombra, ensenyes els boscos a fer ressò de la bellesa d’Amaril·lis”. La meva soledat m’abandona en abraçar la gaubança de Títir i resto sol, orfe d’ella en aquella solitud.
Les parets rosegades del paller de can Montllor de Dalt emmarquen la imatge de l’edifici principal, des d’on ens observen dues ovelles i unes finestres amb espurnes goticitzants. La meva retornada soledat em transmet el seu abaltiment en la solitud d’aquell antic mas.
El tancat boscatge filtra la claror que baixa del blau, dibuixant ombres que juguen entre les fulles seques i evoquen mil figures irreals penjades de la vidalba i de l’arítjol. De sobte, una pregona clariana on les bardisses, xopes de la humida rosada, retornen el pampallugueig de la brillantor prestada de l’astre de vida. I nosaltres deixondim del nostre abaltiment.
La discreta veu del pit-roig, company eventual, o el roig fruit del galzeran ens parlen d’una efímera existència que no és més que el trànsit cap a l’oblit. Així, saltironant de pensament en pensament, torno a dialogar amb la meva soledat en la solitud de la font de la Fagina. Allà ens acompanyen els versos de Verdaguer: “Caminant, molt benvingut / a la font de la Fagina. / Puc oferir-te aixopluc / i aigua fresca i cristal·lina / que de l’entranya ha sortit/de l’altiu Puig de la Creu / i et farà molt bon profit; / atura’t, reposa i beu”. La prosaica aixeta que barra el pas a l’aigua de la prenyada terra, allibera un rajolí en prémer el botó; ens aturem, reposem i l’aigua que bec sadolla la meva soledat. Abandonem aquella solitud en animada conversa en l’idioma del silenci.
El rost camí excita la nostra esma, que s’esmuny panteixant entre les frondes dels pins. Costes amunt ens espera la font del Gurri encatifada de tardor. El degoteig d’aigua del metàl·lic broc de la font, tic-tac, exerceix de metrònom que compassa el ritme del poema de Pere Quart allà exhibit: “A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida: / l’altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida. / Avui en terres de França / i demà més lluny potser, / no em moriré d’enyorança / ans d’enyorança viuré. / En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res. / Que els pins cenyeixin la cala, /l’ermita dalt del pujol; / i a la platja un tenderol / que bategui com una ala. / Una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita/que la somio completa”. Ai, Pere! Ànima agermanada de la de Melibeu en la partença, et planys sorneguer en deixar una pàtria tan petita que et cap en un somni.
El camí davalla de tornada cap a la multitud. El silenci emmudeix els nostres pensaments en el pressentiment del pròxim comiat. La meva soledat m’abandona asseguda al banc de pedra de la font eixorca i oblidada del Cosidor, allà custodiarà la meva filantropia. Jo m’endinso en la vila plena d’eixordadores soledats que em són alienes.
