Una dona del 36 ha votat a la mesa on he fet de primera vocal. Era l’electora de més edat de la nostra llista del cens. L’he felicitada, li he dit que feia molt goig. Ha somrigut. Anava molt mudada, com la mestressa de la Lola (la bòxer, que viu a tocar de casa), que ha vingut acompanyada del seu home, especialment endiumenjat. Dineu fora, avui? No, no, ara cap a casa. També, joves de divuit anys. El primer vot, la primera oportunitat d’exercir aquest dret. Fotos de record. Bicicletes, cotxets, nens i nenes que es miren les urnes, que observen com cau el sobre tancat dins el recipient transparent. Quants anys tens, bonic?, i tu, bonica? I els preguntes el nom, i tímids, te’l diuen, i els promets que ja els queda poc per poder escollir el seu sobre preferit. El futur. També han fet acte de presència els afortunats. Els que et fiten amb cara de pena. Que sigui lleu... Ostres, quina putada... Una vegada vaig ser suplent i per sort... En són un munt (i amb totes les variants de la pena, que no em vaig entretenir a anotar en un foli perquè estava enfeinada). I una servidora fent bona cara, que estic encantada de ser avui aquí, a l’altra banda de la taula –asseguda en una cadireta de primària–, esperant-vos. I et tornen a mirar com si no t’entenguessin, com si t’haguessis begut l’enteniment o fossis una rara avis. És això el que algú anomena cansament democràtic? Ens hem acostumat a exercir el dret de vot i ens resulta un entreteniment tediós? I estar en una mesa electoral, el súmmum? Ens queda tan lluny la dictadura? O potser és la conseqüència lògica de la desafecció política que ens hem guanyat a pols, gràcies al magnífic corpus polític del nostre país? Els hem de donar les gràcies per haver-ho aconseguit? Se’ls pot demanar danys i perjudicis per l’ús que fan del seu poder com a representants de la ciutadania? D’indefensos, vostès no se’n senten? Jo, sovint, un munt. Ho volia compartir.
L’altre dia, després de la carta del president del govern Pedro Sánchez –que no he volgut llegir, perquè amb les reaccions polítiques de banda i banda de l’arc parlamentari espanyol i català ja en vaig tenir prou–, vaig recordar el racó de pensar, però en cap cas en un sentit pejoratiu, com si es tractés d’un càstig per alguna petita malifeta d’una criatura. El president es va tancar al seu racó de pensar –el palau de la Moncloa, és clar, el seu habitatge provisional– i ho va fer públic i notori. L’ha beneficiat? Potser sí, com a mobilitzador del seu vot. No tinc res a dir. El que és segur és que va animar durant unes quantes hores la campanya electoral catalana, mentre plantejava una altra manera de fer política.
Crec que fan falta racons de pensar per a la nostra classe política... Potser, davant el resultat de les eleccions al Parlament català, no és un bon moment per posar-los en pràctica... Ara hem d’estar amatents a com els pactes a Catalunya afecten el govern de l’Estat espanyol... Potser hem d’esperar que passin les europees... I si s’han de convocar noves eleccions generals? En fi..., trobarem el moment idoni per plantejar-ho?... O ho deixem córrer, i que una part de la ciutadania aprofundeixi encara més en la desafecció política que la porta a refugiar-se en discursos més extrems. No hi ha res a fer?
Per part meva, dir-vos que vaig gaudir d’una bona diada electoral: al gimnàs de l’escola que té nom de poeta s’hi estava bé (a l’estiu diuen que és un forn), i el temps va ser benèvol, tot i apuntar algun núvol. A més, vaig tenir l’oportunitat de veure el meu barri des d’una nova perspectiva i compartir-ho amb dues dones joves que gairebé estaven tan il·lusionades com jo: una professora de filosofia i futura escriptora i una paleontòloga. En una jornada de més de dotze hores ens vam fer confidències. Totes dues portaven la manicura perfecta per a l’ocasió. En el meu cas, vaig confessar-los que estrenava camisa. Còmplices, vam riure.
